Manifestacions? Editorials? Rebuig públic? Rebuig polític? Com diu la Carme Laura Gil al seu blog, no ploraré pas!

El que no aclareix (almenys al seu coc ràpid) és quina ha de fer el poble català. Jo fa molt i molt de temps que ho tinc força clar. Votaré qualsevol opció independentista amb garanties, que es presenti a les properes eleccions, siguin de l’àmbit que siguin. Sobre tot les properes eleccions autonòmiques. De moment hi ha diverses opcions, algunes més concretes que d’altres:

1. La proposta de candidatura única sobiranista (http://www.manifest12abril.cat/Inicial.aspx)
2. La proposta que ha fet Reagrupament, de declarar de manera unilateral la independència i posar-ho a referèndum del poble català
3. La possible candidatura d’en Joan Laporta

Qualsevol opció és vàlida, sempre que empenyi cap a la independència.

No em manifestaré

No demanaré respecte perquè Espanya fa molt de temps que no ens en té gens.

No votaré els socialistes, ni els republicans ni els d’esquerra ni CIU ni cap dels partits polítics catalans que actuen en la comèdia autonomista -federalista- o d’encaix.

I res més a dir!

Llegeixo al bloc de l’amic Josep, que en Rousseau proposava una incògnita plenament vigent, la del signe del bon govern. Deia, en Rousseau,  que l’home “natural” no s’associa, que la família i la tribu és un element artificial que acaba amb la nostra bondat. Evidentment obvia un fet incontestable i és que quan naixem -abans i tot- ja estem establint relacions socials amb la nostra mare. En el decurs de la nostra vida, a més de la mare, amb el nostre pare i germans. Si observem els animals, veurem que tots formen famílies i que tots els individus hi participen d’actes de relacions socials, com ara la cura, l’educació, l’esbarjo, els sentiments d’afecte o de rebuig, etc.

Els humans, animals com som, també fem el mateix. De la família al grup només hi ha un petit pas, el sentiment de camaraderia és, també, consubstancial a l’animal i forma part de l’ésser humà. Així, doncs, agrupar-se per a caçar, explorar, divertir-se, educar, etc és quelcom absolutament natural.

Si acceptem aquests fets, no podem estar d’acord amb en Rousseau, ja que tot el seu pensament es basa en la negació d’aquests fets.

De la mateixa manera que els humans tenim molts elements comuns -entre els quals els que he exposat- també podem dir que cada persona és, en si mateixa, un món. Això fa que la societat sigui diversa. Crec, a més, que quan més culta és una societat, més diversa és. La nostra, la catalana, és una societat molt diversa i, per tant, amb molts anhels diferents. També en els anhels compartits hi ha tants matisos que fan més divers fins i tot allò que és comú. I és signe de societat moderna acceptar aquestes diferències i saber conviure amb elles de grat; fins i tot quan no les hi compartim (com ara la religió).

Els governs, per definició, són reflex de la societat i quan millor és la majoria de la societat, millor és el govern.

La resposta, doncs, a la pregunta de “quin és el signe del bon govern” no pot tenir una resposta senzilla, com demana en Rousseau, sinó que és justament el contrari. Perquè un bon govern no és aquell que fa les millores coses i de la millor manera possible, sinó que és el que millor assoleix la majoria dels anhels dels seus conciutadans. Així que per trobar els “signes” o les evidències de bon govern, primer hem de conèixer els anhels -amb tots els seus matisos- de la societat governada; després haurem de ser capaços de valorar de manera ponderada, l’acció de govern per tal de veure si encaixa en la nostra societat.

La “democràcia” espanyola, la constitucional, ha deixat clar el seu nivell moral i democràtic. Ja ho va dir la De La Vega, “la independència no cabe en la constitución” i els jutges ho han palesat. Tot i que el problema no són pas els jutges, sinó les lleis que han d’aplicar i la moral de la societat espanyola. Hem vist com un exercici de llibertat d’expressió com una consulta popular és des-legitimat, reprovat, condemnat i prohibit; mentre que altrament es garanteix el dret a manifestar-se el mateix dia a la falange. Recorde-m’ho, per si algú se n’ha oblidat, que aquest és un grup de ideologia feixista, representant i hereu de la dictadura franquista; dictadura que ha assassinat, reprimit i aixafat qualsevol bri de democràcia i de llibertat durant una bona pila d’anys; recordem, també, que aquesta ideologia ha provocat la Segona Guerra Mundial i la Guerra Civil Espanyola i ha constituït el fonament ideològic i moral d’una bona part de les dictadures del món.

Així, doncs, que podem esperar d’aquesta democràcia. Podem estar d’acord o no amb la idea de la independència, però no podem de cap manera acceptar ni tolerar aquesta situació. No podem acceptar que es protegeixi el dret de llibertat d’expressió i de manifestació a la falange i no es permeti una consulta popular. I hi insisteixo, no importa si la consulta és sobre la independència o sobre fer un carrer només de vianants o no. Una consulta popular s’ha de poder fer sempre, tret que la democràcia no tingui els fonaments necessaris ni la moral adient.

Aquesta setmana commemorem el 295 aniversari de la lluita del nostre poble en contra de una altra forma de feixisme, l’absolutisme borbònic. Després de 295 anys, encara ara hem de suportar que un règim borbònic ens impedeixi expressar les nostres aspiracions legítimes, pacífiques i democràtiques. La manifestació de divendres ha de ser multitudinària. Ens hi hem de sumar tots, tot i viure (com és el meu cas) lluny de Barcelona.

El diumenge, a Arenys, hi haurà una gran expectació, hi haurà molts mitjans de comunicació ja que la confluència de la consulta i la mani feixista es preveu “calenta”. Hi hem de ser, hem de fer pinya, hem de mostrar que no ens intimiden i hem de recolzar i animar als arenyencs.

Aquesta setmana és històrica per molts motius, i hem de fer un esforç per exhibir la nostra determinació. El nostre anhel de llibertat no és pas un somni prescindible; no és d’aquella mena d’anhels que tenim per a animar-nos a viure, sinó que volem fer-ho realitat. I per això hem d’esforçar-nos, sense esforç, sense feina, sense treball no hi haurà, mai, llibertat.

En les properes setmanes, hi posarem en marxa una iniciativa destinada a coordinar la celebració de referèndums com el d’Arenys arreu de Catalunya. Us mantindrem informats

Música: Simfonia número 9, del Nou Món, d’Antonin Dvořák

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Hi ha coses que donen resultats de la manera més inesperada. Només cal veure el resultat que està donant la convocatòria de consulta popular d’Arenys de Munt. Encara no s’ha celebrat i ja ha començat a donar-ne fruits. D’entrada deixar la colla del ZP en evidència, aquells de “si tu no vas ellos vuelven” resulta que són més casposos que els que poden “volver”. Al cap i a la fi per a que serveix una constitució, sinó? I a l’argument de la constitució li podem sumar el que fa un periodista de l’ABC, el constitucional és un poder polític que “emana del pueblo” i voler no fer-li cas és un atemptat contra els fonaments de l’estat de dret.

I és que hi ha expressions que depèn com es facin servir poden resultat més aviat perilloses. A veure, un estat de dret que vol dir? Potser que la màxima expressió democràtica, és a dir, el poble, hi ha d’estar tancat a dins? No era allò de “poder assolir tots els anhels polítics dels pobles sense vessament de sang”?

El que és més curiós, però, és que els fem més por nosaltres, els catalans, que totes les bombes de la ETA juntes. Només hem dit una mica més alt que de costum que volem expressar-nos sobre “la qüestió” i tothom s’hi fica histèric.

Però com ja he dit, en traurem un bon profit de tot plegat; de fet ja n’estem traient.

No falteu el tretze a Arenys, hem de fer pinya!

Música: Mal moment a Eivissa, de Guillamino, la trobareu a ritmes.cat (http://www.ritmes.net/pritmes/rtItem.jsp?hiItemId=186512117&hiItemNom=audio&hiEstil=dance)

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Després de 25 anys d’espoli i després de passar-se pels daixonses el termini per a “el obligado cumplimiento” de l’estatut…

Zapatero i Rajoy, a Catalunya: "tanto monta, monta tanto"

…i malgrat tot això encara hi ha qui dóna pròrrogues. Alguna cosa no acaba de funcionar en aquest maleït país.

Joan Saura amb els "amics" de Madrid

Que algú ens ajudi (als catalans, vull dir), si us plau!

Música: stupides sirènes

Artista: Lucien Jean Cannibal

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Una mica a corre-cuita (com sempre), però no vull deixar passar l’oportunitat de comentar el post d’en Elies115, aquell on parla de la societat civil (del qual després fa una remasterització). En el fons comparteixo la crítica, però crec que n’Elies tampoc l’encerta en l’anàlisi. I és que n’Elies parla de les institucions i dels poders públics com quelcom absolutament natural, com les estacions de l’any o mullar-te amb la pluja. Si assumim això no podem, després, queixar-nos de les febleses i mancances d’una societat civil que s’ha mobilitzat, organitzat, arriscat, esforçat i esmerçat diners per tal de preservar les restes d’una nació; que ha aconseguit mantenir viva una llengua malgrat tots els enemics, que ha aconseguit mantenir viva una idea de nació durant tota la darrera dictadura, que ha aconseguit sobreviure a la “transició”, aquesta mena de verí suau que mata sense adonar-te i que, evidentment, a perdut moltes vides pel camí. Aquest “currículum” mereix criticar d’una manera constructiva. Perdona’m Elies, però trobo absolutament injust.

A més, trobo absolutament injust quan, a sobre, no fas l’anàlisi del fons de la qüestió. Perquè el problema és, precisament, els poder públics i les institucions. El que necessitem és canviar això i no desanimar l’únic múscul que encara ens queda viu. Trobo que som deutors d’aquesta “societat-civil” que ens ha portat fins aquí.

Crec que el problema és que aquesta societat civil treballa amb una dinàmica de “resistència” contra la dictadura, amb estratègies, idees i estructures força efectives a la època franquista, però que ara no serveixen.

Al fil d’això, com que jo també vull ajudar a assolir l’objectiu de tenir un estat propi, el proper dia 28, dimecres, a les 19:00, a la sala d’actes de l’Òmnium Cultural, al carrer de la Diputació, 276 principal. M’agradaria trobar-vos-hi!

Sempre que puc, i per motius d’horari, sento els cinc minuts finals de l’entrevista que en fa el Bassas al Matí de Catalunya Radio. El divendres vaig poder fer-ho. Entrevistaven a en Joan Herrera, d’ICV. En Bassas, darrerament, ha agafat falera per preguntar els seus entrevistats si són independentistes i que hi votarien en un referèndum d’aquesta mena; o sigui, que sembla que llegeixi a en Xavier Mir. I a en Joan Herrera li va tocar respondre aquesta pregunta. La resposta va ser, com a mínim, sorprenent. En Joan diu que ell no està per referèndums tipus “blanc o negre”, sinó que ell aposta per una tercera opció. Aquesta opció va ser anomenada “Estat Federal Plurinacional”, o sigui, allò de l’espanya federal amb el guarniment de “plurinacional”. De fet, una estat federal és, per definició, plurinacional; evidentment, amb el pas del temps, aquesta plurinacionalitat s’hi pot reduir a només una, com passa als Estats Units.

Bé no ens desviem del tema. Parlava, en Joan, d’un “Estat Federal Plurinacional”, on Catalunya tingui el reconeixement que li correspon com a nació i pugui exercir la seva sobirania sense els problemes derivats d’un estat “autonòmic”. I jo em pregunto si li ho han dit, això als espanyols? Perquè clar, en aquest supòsit es tracta de que els espanyols hi vulguin adoptar un model estatal com aquest. Jo crec, després de veure el que ha passat els 30 darrers anys , que els espanyols no estan gens a favor d’aquesta mena d’estats. De fet, només estan a favor de la seva sobirania, amb un poder central fort i omnipresent, amb uns governs autonòmics esdevinguts òrgans territorials de gestió delegada i amb un bipartidisme extrem. Si en trenta anys no hem pogut convèncer ningú d’Espanya, de que la descentralització mínima de poder -que no de sobirania- que suposa l’estat autonòmic és bo, imagineu convèncer de cedir la sobirania en el mateix espai estatal. No vull ni pensar si després de 30 anys hem arribat on sóm, com seria amb una tasca com la que proposa IU.

No gràcies, no vull esmerçar esforços en tasques inútils que no porten enlloc. O pitjor encara, que només ens portaran descrèdit, recursos al constitucional i campanyes anti-catalanes.

Pensar -tornar a pensar- que tenim la clau de la convivència amb els espanyols, és quelcom molt nostrat. Sembla que després de tot el que ha passat volem tornar a donar una oportunitat a una relació que no va enlloc.

I parlant d’actituds nostrades, una altra és la de ajudar els espanyols a pixar-se a sobre nostre. Prou que no ens sodomitzen que ha de venir en Buenafuente a ajudar a en ZP a tornar a sodomitzar-nos amb un acudit sobre els problemes que el seu govern provoca. En Buenafuente pot riure’s en de nosaltres, perquè ell pertany al col·lectiu que n’és víctima, però en ZP, com a responsable d’aquests problemes no hauria de fer conya de tot plegat. Zero Patatero per a en Buenafuente que fa de “mamporrero” de ZP. Com continuem així les accions de les fàbriques de vaselina pujaran com l’escuma.