En Marcus hem passa aquest test, que l’hi ha arribat des del bloc de’n borinotus. Després d’uns dies de feina intensa, avui m’he pres uns minuts per tal de respondre el test i publicar-ho. Aquí està:

1. Una ciutat: París.
2. Una paraula: tast.
3. Un menjar: Fideuà.
4. Una beguda: Ví.
5. Una colònia: Un perfum, però no per a mí sinó per a la meva dona: Pôeme, de Lancôme.
6. Una marca de roba: No en tinc cap preferència, sóc molt planer i pràctic en aquesta qüestió.
7. Un cotxe: Tinc una visió molt pràctica del cotxe, o sigui que un de pràctic, barat i que gasti poc. Amb tot i això, m’encanten els dissenys de cotxes espectaculars, sobre tot italians i alemanys.
8. Un monument: Més aviat un conjunt monumental: la place de la Concord, a París.
9. Un programa de TV: Porca Misèria (i no vent-del-pla!).
10. Un grup de música: Lax’n'Busto.
11. Una pel·lícula: Viva Zapata!
12. Un actor: Jordi Mollà, és extraordinàriament camaleònic!
13. Una actriu: Mercè Sampietro.
14. Un futbolista: Ronaldinho, pel seu tarannà (i no el de ZP).
15. Un entrenador: Rijkaard (no hi entenc gaire, però em sembla un paio constructiu i discret).
16. Un partit: En general, per la igualtat i la rivalitat, els Chelsea-Barça.
17. Un estadi: El Camp Nou.
18. Un color: El vermell.
19. Una virtut: La paciència.
20. Un defecte: El mal geni.
21. El teu equip de l’ànima: El Barça (no en sóc afeccionat, però!).
22. Lloc de vacances: Mallorca (en furgoneta amb una colla de parelles amigues, quin estiu!)
23. Un personatge: Pau Casals, representa allò que és el veritable esperit català (si més no per a mi).
24. Un nom: Laia.
25. Un desig íntim: Si ho diguès ja no seria íntim, oi?

Bé, doncs, això és tot. Salut!

Aquesta setmana ha estat especialment intensa. En Carretero s’expressava el dissabte i el diumenge i sacsejava tota l’escena política catalana. Les reaccions han estat molt diverses, des del retret fins a l’elogi, des de l’insult fins a l’exaltació. No crec que es pugui justificar ni unes reaccions ni les altres. Ni l’hem de retreure res ni l’hem de beatificar. En Carretero ha estat coherent amb el seu discurs, el mateix que va fer quan va tocar el Sant Gros dels socialistes, en Zapatero (pronunciat sapateru). Aleshores les va haver de sentir de tots els colors, i al final el van foragitar de mala manera. ERC va posar Vendrell en el seu lloc, sense saber que el llit ja estava preparat i que la sortida d’en Carretero era conjuntural.

En aquella ocasió, malgrat que la crítica es podia llegir en un altre sentit, des d’Esquerra es va defensar la llibertat d’expressió del Conseller. I així ha d’ésser!

També és coherent amb la seva postura en contra de l’estatut. Postura la qual va ser d’una influència decisiva entre la militància d’ERC.

Més tard, un cop fet el referèndum de l’estatutet i abans de les autonòmiques, va publicar un manifest on demanava que la militància d’ERC prengués la paraula i decideixi qui hauria de liderar la candidatura d’ERC. Manifest, per cert, al qual em vaig adherir. La resposta de la direcció va ser la mateixa, “no comment”, ni debat intern, ni assemblees locals, ni res de res. En Carretero i la resta d’impulsors van decidir deixar-ho córrer fins després de les autonòmiques, és a dir, ara mateix.

I, conseqüentment, ara hi a tornat, perquè es va comprometre i perquè el problema és, a hores d’ara, encara més greu.

Hi ha qui diu que no podem ser puristes un cop arribats al poder. O sigui, que jo m’aclareixi, el discurs previ a assolir el poder n’és un i quan l’assoleixes el discurs ha de canviar, oi? D’això se’n diu hipocresia, estafa, mentida i engany. És allò del màrqueting polític, parlar d’allò que interessa per tal d’obtenir el vot i després ja faré el que em roti. Per aquí no anem bé!

Hi ha qui diu que hem de bastir el país per tal d’estar preparats quan arribi la independència. En primer lloc, què hem estat fent en aquests darrers 23 anys? A més ja hem vist com va, no tenim espai per a poder bastir-lo. És com fer castells dins d’una cabina de telèfon, mai passem del “1 de 1”. A banda d’això, hi ha un argument encara més important: Quants països de “recent” creació han tingut un temps de bastiment tant llarg? Estem preparats? Jo crec que sí, i l’experiència la prendrem pel camí, que és la manera d’avençar. Crec que darrere d’aquest argument, d’aquesta pretesa preparació o bastiment del país, ens trobem -en realitat- amb una por escènica, la mateix que tenen qui ha passat molt de temps tancat, bé segrestat, bé empresonat. Quan recuperen la llibertat es troben que els hi queda massa gran, que la manca de la pràctica de la responsabilitat els ha fet “petits”, com si fossin infants.

També hi ha qui diu que està ficant la pota i que només li fa el joc a CIU i al PSC. Però, home, el joc al PSC li fa la mateixa ERC, que no bada boca quan el PSC ens fot aquests “golazos”: 3a hora de castellà, ajornament del nou finançament, banderes, etc. I a CIU, ara només li resta esperar, perquè quan ERC vulgui fer d’erC -i no pas d’Erc-, en Montilla podrà pactar amb en Duran (sí, no amb en Mas, a qui només li resten dos telenotícies) i a veure que diran llavors.

Carretero ha posat, un altre cop, sobre la taula, el problema de la nostra política actual. Ens manca fixar l’objectiu polític prioritari, l’assoliment de la independència, el qual serà la via de la nació social, la liberal, la progressista i tota la resta de nacions que vulguem, però amb la capacitat de decidir, que és la única manera de bastir un país.

Al capdavall, tot se’m representa com una colla de gent que intenta fer un castell dins d’una cabina de telèfons. Vivim amb estretor, sense poder establir objectius perquè tot són problemes que s’han de resoldre fent exercicis de ioga polític i social, quan a algú fa una bona pensada, es troba amb el vidre que li impedeix fer el que vol.

Tant de bo que en Carretero se’n surti i esdevingui l’adhesiu del sobiranisme transversal, de tots els partits, els que hi tenen representació i els que no hi arriben, els de dreta i els d’esquerra. Si ell ha de ser el cap de colla, per la meva part té tot el meu recolzament, si l’escau la meva ajuda, la meva benedicció i els millors desitjos d’èxit, perquè serà -també- el nostre èxit.

Visca Catalunya Lliure!

Ho havia promès i les promeses s’han d’acomplir. D’altra banda crec que és bo tornar a rumiar sobre decisions preses fa força temps, així -potser- tornem a trovar més arguments -i més sòlids- per a bastir aquestes decisions.

Anem per feina!

1.- Creus que el dret d’autodeterminació és aplicable a l’actual Comunitat autònoma de Catalunya?

Segons la legislació espanyola, no. Per una banda ni tan sol podem plantejar aquesta qüestió a la ciutadania. Per altra, encara que l’hàgim pogut convocar i que hi hagi hagut majoria a favor, caldria canviar la constitució, i aquest procés és força complex i requereix el concurs de, almenys, el PSOE i el PP; a més s’ha d’aprovar en referèndum a tota espanya. Tot plegat força difícil.

Així, doncs, no ens podem plantejar aquesta qüestió en clau de legalitat i procediment espanyol, sinó més aviat, en clau d’acció popular. Fins i tot, crec que s’hauria de deixar fora del terreny de les administracions polítiques i legals. Aquí proposo un tema a debatre: Els presidents de les CA no poden convocar referèndum, però i si el referèndum es promou i realitza des de la mateixa societat?…

2.- Creus que la celebració d’un referèndum d’autodeterminació, amb independència del resultat, faria que l’estat espanyol fos més democràtic?

Sí, crec que augmentaria força la qualitat democràtica d’aquest estat. A més això respectaria els tractats internacionals que aquest Estat ha signat.

3.- Tens decidit quin seria el sentit del teu vot en cas que es fes un referèndum d’autodeterminació perquè Catalunya formés un Estat propi?

Sí, per diverses raons, pel cor, pel futur dels meus fills, per la societat que m’envolta i per la meva butxaca. Al capdavall, un sí rotund!

Arriba la fi de l’any i com que hi ha estat força “mogut”, m’agradaria fer-ne una repassadeta. No enumeraré tot el que ha passat, però sí el que ha estat significatiu per a mi (i les meves neurones encara recorden).

En primer lloc, aquest a estat l’any de l’eclosió blocaire, amb nombroses incorporacions. Hi ha qui s’ha adonat que aquest mitjà és el futur i hi ha qui ja ho sabia però encara no s’havia decidit. Aquesta qüestió és cabdal per a mi, ja que sóc dels qui creuen en que la llibertat de llegir no és pas només un conte futurista. Crec que Internet, i en especial el sistema de blocs, han fet que la llibertat d’expressió sigui veritablement igualitària, amb les mateixes oportunitats per a tothom de dir el que pensa.

Encara, però, no és el millor moment d’Internet, els mitjans tradicionals encara marquen diferències, i qui té un mitjà té un tresor. Això s’ha palesat en el procés de reforma de l’estatut, un altre fet històric per a nosaltres. Històric i dissortat, perquè amb aquest procés ens hem adonat que molts dels qui diuen que “som una nació” no s’ho creuen pas o, almenys, actuen com si fossin de la nació contraria a la nostra. Ni CIU ni ERC han sabut estar a l’alçada de les circumstàncies i fer-ne un front comú per a defensar el que va sortir del Parlament de Catalunya l’any anterior. Tant de bo que enguany (vull dir el 2007), sàpiguen refer els famosos ponts i comencin a pencar per als catalans i no pas per als seus partits.

Lligat amb la dissort de la reforma de l’estatut de Catalunya, trobem els del País Valencià i el de les Illes Balears, tots dos força pitjors que els nostres, encara que els nostres compatriotes ja sabien el que podien esperar. Ells (valencians i illencs) no tenien tota la sort de cara, com era el nostre cas, ells comptaven amb els polítics del PP i del PSOE per a aplanar una mica més la “planta” de les seves contrades. Tot plegat la mateixa dissort que, d’aquí a uns anys, tindrem nosaltres mateixos aquí al principat -si no posem remei-

I de posar remei tenim una esperança, el moviment social. En el decurs del procés de reforma van sorgir mil i una associacions, agrupacions, colles i persones individuals, que van fer la seva campanya en contra d’aquesta vergonya d’estatutet. Això demostra que la societat catalana és mou i força, fins i tot en contra dels mateixos partits. Hem de recordar la manifestació pel dret a decidir (autodeterminació que dirien els sense-complexos). Hem de recordar (jo personalment) la campanya que vam fer tres persones amb el “tu decideixes”. Després la plataforma “sobirania i progrés”, que aplega ja més de 8689 adhesions.

Vull fer menció especial de la XBS, la Xarxa de Blocs Sobiranistes, que aplega 249 blocs i que l’any vinent farà moltes coses i de la qual se’n parlarà i força. La XBS va sorgir de la barreja de la campanya de’n Xavier Mir, “Jo també vull un estat propi” i de la tasca de continuació del “tudecideixes.info”. Tenim una pila de plans i de desitjos, només hem d’aconseguir aplegar tothom qui vulgui un estat propi. Hi ha gent de l’Alguer, de les Illes, de València i de la Catalunya Nord, fins i tot hi ha un bloc de Navarra. No importa que s’hi parli de política, entenem que qui vol un estat propi no ha de ser, per força, un entès ni interessat en la política, només voler poder decidir el seu futur. Relacionat amb la XBS, vull agrair a tothom qui en forma part i, per descomptat, als meus companys de la “junta de pencaires”, el grup de gent que hem engegat la XBS i la fem funcionar.

Per últim vull parlar del atemptat de la ETA a Madrid. No soc partidari de parlar del procés de pau, car crec que és una feina molt feixuga i que exigeix molta discreció i que no es fa de la nit al dia, sinó que requereix molt de temps. Aquest comentari només té una causa humanitària, vull deixar clar que no tinc cap simpatia ni per l’estat espanyol ni per la ETA. Crec que el procés ara només depèn del govern de l’estat espanyol. Crec que després de nou mesos d’”inactivitat” del senyor de “talante”, més val que faci quelcom i ràpid, perquè sinó tot s’anirà a norris. L’acostament de presos és la mesura que tothom espera que faci per moltes raons, però sobre tot perquè és absolutament injust, discriminatori i inhumà. Aquest és el gest que s’havia d’haver fet en primer lloc, l’acostament hauria donat molts crèdits a en ZP, no només a la taula de negociació amb ETA, sinó amb el seu electorat. Sigui com sigui, però, ja s’ho faran.

Bé, ja només em resta desitjar-vos un bon cap d’any, que el sopar, el cava i els torrons us vagi de gust i que l’any vinent tinguem més clar el camí cap a la sobirania.

Salutacions!

El principal problema del poble Català és la seva capacitat de complaure la resta, fins i tot en detriment de nosaltres mateixos. És en ocasions com ara el procés de reforma de l’estatut, que aquesta qualitat s’hi posa de manifest. Així, doncs, quan els atacs de catalanofòbia són més virulents, hi surt la coral de veus assenyades que ens recomanen discreció i que justifiquen aquests atacs pel fet de reclamar drets que ens corresponen amb legitimitat. Amb la llengua també fem aquesta mena de auto-menyspreu; quan els monolingües s’hi enfronten per aquest motiu, sempre hem de ser conciliadors i dir que aquest país és bilingüe, que cadascú parli el que vulgui, acabem justificant la negativa a parlar “l’altre idioma” i ens passem al castellà.

És l’actitud dels “ciutadans del món”, d’aquells que no volen cap “nacionalisme” però emparen l’espanyol, d’aquells que són tant cosmopolites que neguen la pròpia pertinença a cap grup cultural però admeten que altres s’hi imposin i ens envaeixin, d’aquells que amb la justificació del negoci ignoren els mínims principis morals i es pixen en la història i la cultura de tot un poble, feta dia a dia, des de fa més de mil anys. És, al capdavall, l’actitud d’aquells que per tal de ser moderns esdevenen babaus de mena i es deixen fer de tot però, això sí, amb el títol de “ciutadà del món, persona moderna i empresari de prestigi”. Entre els empresaris de prestigi estan els que han fet allò d’”Operación Triunfo”. Aquest programa, fet per catalans i fet a Catalunya, ignora olímpicament qualsevol altra cultura tret de l’espanyola i l’anglosaxona. Si heu pogut patir aquest programa (la meva dona n’és fan), haureu pogut constatar que els temes musicals és fan únicament en dos idiomes: castellà i anglès, amb predomini del primer. Això, fet per catalans i -segur- parlants de la nostra llengua, és molt greu. Perquè si la qualitat dels nostres cantants i compositors fos molt baixa, podríem arribar a entendre-ho, però coi, si hi ha un munt de grans cançons que, fins i tot, són interpretades en castellà per altres artistes de fora del país. Fins i tot podríem pensar que aquests grans empresaris no s’adonen que, a més de la castellana i l’anglosaxona, hi ha música en altres idiomes estatals, com ara el francès i l’italià, amb prou qualitat i que han esdevingut èxits i que podrien ser cantades en aquest programa.

No sé si heu sentit un anunci d’ACESA a Catalunya Radio. L’anunci fa publicitat del producte anomenat “viaté”, un sistema de pagament del peatge de les autopistes per domiciliació bancària que permet no haver d’aturar-se a les cabines de peatge; antigament es deia “tele-tac”. L’anunci és força ximplet, l’escena representa dos amics que parlen de l’equipament del cotxe d’un d’ells. El guió és, si fa no fa, el següent:

• Ja m’he comprat cotxe!

• Sí?

• Sí, amb radio, lector de CD’s, mans lliure, navegador, té de tot!

• Sí, però i el “viaté”, no tens “viaté”?

• “Viaté”?

• Sí, home, amb “viaté” podràs conduir i conduir sense parar. Amb “viaté” és més ràpid, més còmode, més fàcil! El teu equipament no estarà complet fins que no tinguis el “viaté”.

Com ja he dit, força ximplet. El fet de pagar peatge em sembla lamentable, però què a més hàgim de contractar un sistema per tal que aquest fet sigui automàtic -”ràpid, còmode i més fàcil”- és penós. És quelcom semblant a portar a sobre el pot de vaselina per tal que les violacions sistemàtiques a les quals t’has de sotmetre per la teva condició de català, siguin més “ràpides, còmodes i fàcils”.

Encara estic enllestint aquest blog per tal que sigui operatiu i, sobre tot, definitiu…