Atenció! Si no t’hi agraden les històries personals, millor que ho deixis córrer (restes advertit/da)!
Feia temps que volia escriure sobre aquest tema. En borinotus hem va convidar a fer-ho, tal i com li havien convidat els de “Amb veu pròpia”. Fent una ullada al web d’aquesta associació m’adono que hi ha moltes persones que, des de situacions diferents, han arribat al mateix lloc que jo, adoptar com a pròpia la llengua catalana. Vull donar el meu testimoni que, en el meu cas, té molt a veure amb el fet que sigui independentista.
Vaig nàixer a Barcelona, de mare emigrant i pare nadiu -aquest, però, fill d’emigrants també- A casa s’hi parlava el castellà, tothom sense excepció. El meu pare parlava el català, però no el feia servir; la meva mare el comprenia però no el sabia parlar. La llengua de casa, doncs, era el castellà. Tenia entès que havia sortit de Barcelona amb 2 anys, però segons la meva mare, es veu que en vaig sortir amb 5. El cas és que, per qüestions de feina, el meu pare i tots nosaltres amb ell, vam esdevenir emigrants. Vam anar a viure-hi a Madrid.
A casa, tot i que no es parlava el català, teníem un molt bon concepte de Catalunya i dels catalans; la meva mare no s’hi estava mai de dir-ho, que si “los catalanes son muy avanzados y son muy emprendedores“, que si “Cataluña esta muy desarrollada i avanzada“, que si “los catalanes tenemos una capacitat de trabajo sin parangón“, etc. Tot plegat ens feia sentir molt orgullosos de formar-ne part, d’ésser catalans. Jo, sovint, em vantava de ser català i això no era quelcom ben vist a Madrid. Tot començava amb el Barça i acabava amb la nació. Aquestes picabaralles amb els meus veïns eren constants i com que jo sempre era en minoria, sempre “perdia” jo. La solució als meus mals era molt senzilla, me n’anava a “la bodega” del costat de casa i em comprava qualsevol llaminadura que estigués feta a Catalunya, que eren la majoria. Després hi tornava amb la llaminadura, fent grans demostracions del plaer que em feia menjar-la, per tal que “mosseguessin l’ham”; i així passava, em demanaven que els hi donés una mica, “dame un poco, porfa“. Jo els deia, “no hombre, que lo han hecho en Cataluña y te puede sentar mal“, ells de seguida responien “va hombre, no te lo tomes tan a pecho, que nada más era una broma, que Cataluña es muy buena y los catalanes sois ‘cojonudos’“. Al final ens reconciliàvem i tot tornava a la calma. Evidentment, el plaer de sentir els seus planys i les seves disculpes era força més dolç que no pas la llaminadura que em menjava.
Però amb el temps, totes aquestes picabaralles em vam cremar una mica i vaig deixar de “sentir-me” tant bé dient que era Català, amb el temps vaig deixar de fer-ho; malgrat això, de vegades, quan algú treia el tema, jo hi responia i hi tornàvem. El que més em feria era que no volien entendre-hi res, no era una discussió amb arguments, era una baralla per tal de fer mal. Si jo deia que érem una nació, ells em menyspreàvem dient que no hi ha cap nació més que l’espanyola i que Catalunya “te guste o no” és espanyola; Si jo deia que estem sotmesos pel franquisme, ells deien que era una de les poques coses bones que havia fet en Franco; Si jo mirava de donar cap argument, ells responien amb un insult o un acudit vexatori. Vaig arribar a assumir alguns d’aquests “arguments“, com després m’he adonat (i que ja explicaré). Aquestes discussions acabaven amb un “venga hombre, no te enfades, que era una broma“.
Potser algú no sap les connotacions que te la paraula “catalina” o “catalufo“. Totes dues amb la mateixa arrel, “catal“. Un dia em van explicar que “Cataluña y catalanes vienen de la misma palabra, de catalina“, quan vaig dir que Catalina és un nom i que no tenia res a veure (ingenu), em van dir que “una catalina es una mierda“; rialles seves i cara d’imbècil contrariat meva. L’expressió “catalufo” és d’allò més despectiva.
Recordo que tothom explicava la mateixa anècdota -absolutament falsa- d’anar a Catalunya, en concret a Barcelona, i en demanar per un carrer o en comprar quelcom, tothom li respon en català i li feien indicacions errònies per tal que es perdés. Aquesta anècdota l’he sentida de moltes persones diferents que sempre l’expliquen de la mateixa manera, sempre igual. L’anècdota, si fa no fa, és aquesta: “Una vez fui a Barcelona y en una tienda, el tendero todo el rato venga a decir en catalán, y yo venga a decir en español y el continuava igual, en catalán y yo, que soy muy listo, cuando me dijo lo que costaba le dije que no le entendía y me di media vuelta y me marché. El tendero, entonces, salió corriendo detrás mio hablando, ahora sí, en español“. Tot seguit bé una un bon grapat d’insults al botiguer y vantar-se “del escarmiento que le dí a ese cabrón catalufo de mierda“.
Amb el temps, Catalunya i l’orgull públic de ser-ne català es van esvair, per deixar pas a un orgull privat, íntim, que només sortia per tal de fer “pedagogia“. Cada cop que sento aquesta paraula em venen ganes de riure, de plorar i de vomitar a l’hora. De més gran, la gent sempre blasmava del fet que dos o més catalans parlessin en català davant “de alguien que no sabe catalán“. A aquestes alçades jo em limitava a justificar com podia i amb molta humilitat, un fet que és absolutament natural. Jo al·legava que “hombre, tienes que entender que es su idioma natural, o sea que es normal que ‘le salga’ hablar en catalán” y ells em responien “Pues jo entiendo que sea su idioma y me parece muy bien que lo hablen entre ellos, pero es de muy mala educación que si hay alguien que no entienda, que continuen hablando en catalán, tienen que hacerlo en español“, sempre amb tó enèrgic i indignat. Aquesta és la gent més “progressista“, la més “amable“. Us podeu imaginar el que hi diuen els més “españolazos“. Aquest terme, “españolazo“, el vaig sentir per primera vegada al País Basc i em va encantar, és sinònim de “Jimènez Losantos”.
En conèixer noves persones, la conversa sempre arribava -tard o d’hora- al mateix lloc “…y tu de donde eres?“, a la resposta de “Yo? Catalán, de Barcelona“, seguia l’exclamació típica “pues quien lo diria, si pareces muy simpático“. De vegades, segons el dia, jo li responia quelcom semblant, “pues tú también parecías muy simpático/a, aunque seas un/a auténtico/a imbecil“.
La gota que va vessar el got va ser un dia que en una conversa amb una “amiga“, aquesta em va fer la pregunta del milió; “y tú te sientes más catalán o más español“. No m’hi vaig poder estar i li vaig etzibar “la pregunta es estúpida, no me puedo sentir más español si no me siento español en absoluto. Sólo me siento catalán“. I que esperàveu?, tant de temps d’hostilitat vers el meu sentiment de pertinença acaben amb l’espanyolista més convençut! (ep, que jo no n’era ni en soc!). Estic segur que el mateix Montilla acabaria renegant d’Espanya, home! Bé, la seva resposta va ser la que ja m’esperava, insults, insults i més insults. En realitat no m’esperava tanta agressivitat, però el cas és que semblava com si jo hagués mort algú! Em va dir coses absolutament ridícules, com ara que els nacionalistes catalans havíem tret “tanques a la calle” o que erem “terroristas y asesinos“. La conversa, i evidentment l’amistat s’hi van acabar tot d’una.
Aquest va ser el moment precís on vaig decidir que aquella terra i, sobre tot, aquella gent no m’hi interessaven pas. Ep! no m’interpreteu malament, de fet no és pas la gent, com éssers vius, sinó la manera com em tracten. Vaig fer-me el propòsit de marxar (tornar més aviat) cap a Catalunya el més aviat possible.
La meva família tornà a Catalunya un grapat d’anys abans d’aquell fet. O sigui que a Madrid només em lligava la feina, de la qual ja feia temps que n’estava tip. M’hi vaig apuntar per tal de rebre un curset de català, primer perquè em venia de gust, i segon perquè pensava que era el més adient si volia viure-hi a Catalunya; integrar-me o, millor dit, reintegrar-me. Al Cercle Català de Madrid, situat a “Plaza de España” (nosaltres sempre igual!) vaig fer aquest curset. Allà em vaig trobar que hi havia gent que no veia l’idioma com un “invento de los catalanes para diferenciarse del resto de Españoles“, sinó que, fins i tot, se l’estimaven. Vaig assabentar-me que feien cursos de català a l’Escola Oficial d’Idiomes. Es veu que tothom vol fer l’anglès i que com que no hi ha prou places, tothom s’hi apunta a qualsevol idioma que hi hagi places per tal de tenir preferència al següent curs; la idea és deixar aquest idioma al curs següent, un cop obtinguda la plaça d’anglès. Sembla ser que hi ha molts que agafen el català i, sobtadament, continuen amb el català malgrat haver obtingut la plaça d’anglès. També em vaig trobar amb els de sempre, qui feia el curs perquè volia treballar a l’administració pública dels Països Catalans i necessitaven els coneixements. Malgrat això, renegaven del català i de qualsevol cosa que tingués a veure amb Catalunya.
Vaig xalar força amb el curs. No només pel fet d’aprendre català, el qual considerava meu abans -fins i tot- de poder parlar-ho, sinó perquè vaig trobar un bon grapadet de “madrilenys” neutralitzant vocals com bojos. Haig de dir que al començament ens costava molt la pronúncia i fèiem conya amb una frase feta castellana que traduíem al català: “la niña de mis ojos”, que la traduíem com “la filla dels meus ulls” i aquesta petita frase ens costava molt de pronunciar correctament, o convertíem les dobles eles en eles o ens menjàvem alguna essa. El cas és que era un bon exercici per tal de practicar els fonemes que no existeixen en castellà.
(continua a http://octavi.fornes.cat/2007/05/15/integracio-2a-part-aterratge/)
2010/01/26 22:53 ::
General
comments