El passat dia 8 s’hi va fer pública la ponència alternativa d’RCat. La trobareu a l’enllaç:

http://www.reagrupament.cat/enviaments/Ponencia-alternativa_12-09-07.pdf

El text és fruit de les aportacions de prop de 50 persones i ha estat redactat per cinc d’aquest grup. Vam fer una primera reunió multitudinària per a aportar idees i documentació. En aquesta reunió vam comissionar els cinc redactors, els quals van fer diverses reunions en època de vacances. Després de la redacció inicial, vam fer una reunió multitudinària el primer de setembre, on vam revisar, punt per punt, tot el redactat. En aquesta ocasió s’hi van fer canvis de contingut, correccions estilístiques i ortogràfiques. En alguns casos s’hi va decidir el contingut per votació dels assistents.

Crec que el resultat és força reeixit i, sobre tot, ha estat acordat per tots qui vam participar en la seva redacció. Molta democràcia i molta participació, allò que necessita ERC.

Hi ha, però, una part del document que no m’hi acaba de fer el pes; i com més va menys m’hi agrada. Així ho vaig dir i ara ho torno a dir des del meu bloc. No crec que ERC pugui encapçalar i liderar una opció política que pretengui ser unitària després de tot el que ha passat. Ni ERC ni cap altre partit polític.

Per una banda CIU no s’hi avindrà a fer de comparsa en aquest embat polític. No podem pretendre fer una operació, els rèdits polítics de la qual poden ser molt importants, i deixar de banda el principal partit de Catalunya. No ho oblidem, han estat els més votats a les darreres eleccions catalanes. La competència entre CIU i ERC és tan gran i tan irreconciliables són les posicions dels partidaris d’un i un altre que dubto molt que aquesta operació tingui èxit. Penseu-hi, com seria la candidatura? A la llista, qui aniria de primer i de segon?

Per altra banda, ERC ha fet un paper força galdós en aquest any de legislatura que fan poc creïble la proposta. Almenys en aquests moments. Vull dir que la feina per a fer-la creïble passa, primer, per un canvi de direcció al partit; i segon, una operació d’imatge que pot trigar massa a desenvolupar-se i obtenir resultats.

ERC, en la meva humil opinió, ha de treballar en dos fronts; per una banda ha d’acostar-s’hi a CIU, ha de propiciar un pacte d’estat, tal i com saben fer tan bé els espanyols. Hem de “reconstruir ponts”, i no només amb CIU, sinó amb qualsevol altra formació, corrent intern, plataforma sobiranista, grup de persones, etc.

De fet, els polítics -i els partits- han de reconciliar-se amb la societat civil i han de mostrar “sentit d’estat” i deixar de banda la competència i les ànsies de lideratge en solitari.

De la mateixa manera que dic això sobre ERC i RCat, dic el mateix del projecte de “refundar el catalanisme”. Potser en Mas vol fer una altra pirueta electoralista i presentar-se com el gran Catalanista, valent i trempat que ens traurà a tots del pou en que ens ha ficat. Mas, Carod, Puigcercós, Duran, Maragall, Montilla, Saura i la resta de directius intermedis dels partits polítics catalans han perdut tota la credibilitat necessària per a dur a terme el pas d’assolir la sobirania. Necessitem lideratges nous amb capacitat d’il·lusionar i d’engrescar. Necessitem, també, grans dosis de generositat per tal de cedir el protagonisme i el lideratge a personatges independents, fiables, engrescadors i amb prou credibilitat per tal d’acarar el gran repte de sortir d’aquest “corralito” que és Espanya.

La Candidatura d’Unitat (i dignitat) Nacional ha de ser, doncs, una iniciativa de la “societat civil”, les plataformes, grups, associacions, etc. I ha de ser recolzada incondicionalment i generosa pels nostres partits polítics. Aquests, doncs, han de romandre en el seu lloc, és a dir, engrescant qui no n’estigui i sumant els vots dels seus incondicionals als vots d’aquells que, probablement, s’han abstingut a les darreres

Hi ha qui demana que parlem més de model de país que no pas d’assolir la independència. Jo tinc força clar el model de país que vull: una república democràtica, participativa i laica. I això és el començament, en l’etapa constituent, els nostres grans pensadors, que en tenim, a dojo i de molta qualitat, definiran la nostra Constitució i el nostre model de societat.

Per últim vull dir que tot l’ambient que vivim ara, amb tant de reviscolament del sobiranisme, em recorda massa els moments anteriors a les eleccions del 2003, quan tothom -tret del PP- deia que s’havia de canviar l’estatut i que havíem de caminar cap a un model federal. Si tots fan figa com van fer a les hores, ja som pell!