A esquerra hi ha, a hores d’ara, dos moviments o corrents que volen canviar l’estratègia del partit per tal d’enfortir -d’una manera o una altra- l’opció independentista d’esquerra. Per una banda hi ha Reagrupament, del qual en formo part i del que parlaré en un altre apunt.

En aquest apunt parlarè del corrent de l’Uriel Bertran, Esquerra Independentista (EI).

S’hi ofereixen com un corrent d’esquerres i independentistes; d’aquí surt el seu nom: Esquerra Independentista (EI). Barregen els conceptes d’independència i esquerranisme d’una manera que, tal i com apunta n’Elies 115, pot esdevenir un boomerang catastròfic. Si el problema és la política social i les inversions, el PSC pot competir amb molta més facilitat que no pas ERC. Per una banda pot posar pedaços per tal de sortir del pas del col·lapse d’infraestructures; aquesta sortida del pas només seria estètica, però se’n sortirien amb una imatge de “salvadors” d’esquerra que no podria assolir mai ERC.

A més, no podem posar al mateix nivell d’importància la independència amb un projecte d’esquerres. Si entenem que tots, d’esquerres o de dretes, creiem en la democràcia, la llibertat i, per la nostra tradició, en la república i els seus valors, no podem associar la ideologia d’esquerres a la independència. La independència representa un canvi que no te a veure amb les ideologies és un canvi de règim, un canvi administratiu i un canvi polític de primera magnitud, però no representa un canvi cap a una organització exclusivament d’esquerres -o de dretes.

En assolir aquesta fita, els governs escollits dependran dels votants i les polítiques a practicar dependran dels polítics escollits. Si la majoria és d’esquerres, les polítiques seran més aviat d’esquerres; si la majoria és d’un altre signe polític, les polítiques seran d’un altre caire. Evidentment, i més en veure els resultats de les eleccions a Catalunya, el signe polític del parlament d’aquesta república serà divers i gairebé equilibrat, amb la qual cosa, les polítiques seran, també, diverses i gairebé equilibrades.

Barrejar, doncs, ambdues coses és quelcom continuista amb l’estratègia de la direcció actual d’esquerra, només que marcarà una mica més “de paquet”. Si tots dos objectius -independència i polítiques socials- són igual d’importants, vol dir que mentre que no hi hagi un escenari propici, ERC ha de treballar per “l’esquerra”. I aquest és l’error; si volem la independència hem de treballar per propiciar-la, no hem d’esperar que la confluència d’esdeveniments, els errors -o els encerts- polítics d’altres i la conjuntura internacional ens hi situï en l’escenari propici per a la independència; no podem esperar a que tot sigui perfecte per treballar per la independència. Perquè actuar així és actuar sense projecte, només amb un gran sentit oportunista, dels que esperen a veure com bufa el vent per tal de veure per quina banda caurà la poma.

Hem de ser conscients que la tasca de la independència requereix de la participació de tot l’arc parlamentari català, des de les esquerres fins a les dretes. Només sumant podrem assolir l’objectiu. Altrament només farem la viu-viu, tal i com s’ha fet fins ara.