30 d’agost; roda de premsa a Bilbo; vestida de vermell, com fan les grans “fem fatal” del PSOE, i amb el carnet a la mà (el qual, per cert, diu que no trencarà) la Rosa Diez anuncia la seva marxa del partit. I ho fa per a unir-se al nou partit de’n Fernando Sabater. Un partit que, un cop “assajat” a Catalunya, volen importar a les Espanyes. Allà, potser, tindran èxit, car en aquelles terres les consignes tardo-franquistes agraden força. Va dir moltes coses, però vaig adonar-me que la Diez defensa la idea de que el socialisme només és possible des de la unitat d’Espanya -socialisme democràtic no marxista, s’entén. I no sé on troba la relació entre una cosa i l’altra la “fem fatal rouge” aquesta. Perquè és evident que si una Catalunya esdevé independent, també podrà fer política socialista, oi? O és que les nacions esdevingudes estat en el segle XX no són capaces d’aplicar polítiques socialistes? O és que Finlàndia no aplica polítiques socialistes? I Islàndia?

A més, el problema és que indueixen a pensar coses errònies sobre altres qüestions. Per exemple, quan parlen del nacionalisme català diuen “excloent, xenòfob, agressiu, totalitari, etc”, i d’altres afegeixen “terrorista i alguna cosa més”; tot plega acaba per induir la idea de que els nacionalistes catalans passarem per la quilla tothom que no tingui el pedigrí català. Només cal llegir una mica per a arribar a la conclusió de que si algun moviment nacionalista fa por és l’espanyol. Les matances, robatoris i violacions sempre han estat fetes per nacionalistes espanyols, i no pas per catalans.

I ara la vermellona diu que vol canviar la constitució per tal de deixar resolt el problema “nacionalista” d’una vegada; i no s’hi refereix al nacionalisme espanyol precisament, sinó a l’existència del nacionalisme català i èuscar i galleg i … El procés d’anihilació que va iniciar en Felip V, ara el volen acabar els “demòcrates espanyols”, tot emprant un instrument jurídic que esdevé resultat d’aquell canvi brutal anomenat “nova planta”. Perquè en cap moment s’ha contemplat la possibilitat de desfer aquell desgavell en la “constitución que nos hemos dado”. Ningú no diu, “hombre, como estos catalanes tenian unas instituciones i unas leyes i un gobierno i un parlamento, podriamos preguntarlos si quieren pensarse lo de ser independientes o quieren unirse a nuestro proyecto de España Moderna”. No, xato, “mut i a la gàbia”. I després hem tingut el cafè per a tothom (tret d’alguns), el constitucional, el ribot i ara hem de sentir que algú vol “legalitzar” una mica més aquest despropòsit.

O ens posem les piles, o estem cardats i ben cardats!