S’ha encetat a la xarxa diversos debats interessants que no vull deixar passar per alt. Per una banda hi ha un debat sobre ERC i el seu futur, per altra un sobre la independència (amb aquest altre contra-apunt) i per últim, un altra sobre la llibertat i la igualtat. Tots tres debats estan íntimament lligats i crec que hem de tenir molt clar totes aquestes qüestions.

ERC és un partit declaradament independentista, i hi ha estat així des dels seus inicis i, suposadament, ara també n’és, d’independentista. Dit això, podem especular sobre molts aspectes de l’acció política i estratègica d’ERC, però no podrem establir una prelació entre polítiques socials o de qualsevol altre tipus i l’assoliment de la independència. Fins el primer tripartit, l’estratègia de l’honestedat, la coherència i la visió clara del camí per on ha de passar el nostre futur és el que ens va portar fins on vam arribar. Canviar aquesta estratègia per adoptar la mateixa que té el PSC és, senzillament suïcida. No estem parlant pas d’un producte, sinó d’un projecte de futur. I en aquest projecte, el que abans era important i que encara no hem resolt, no podem deixar-ho de banda; ni tant sols podem equiparar-ho. Tampoc no podem amagar un de les nostres més importants objectius als nostres votants. Volem la independència. I no és seriós ni honest amagar aquest fet. Ara, a més, amb els problemes d’infraestructures que estem patim, es veu que allò que dèiem que Espanya ens escanya és veritat.

Enllacem amb el segon debat, la independència. Molts tenen el costum d’associar la independència amb la identitat. Evidentment, i parlo del dret internacional, una identitat defineix un poble, i aquest és el subjecte de dret d’autodeterminació que reconeix el dret i les organitzacions internacionals. Malgrat això, el debat independentista no és pas una qüestió d’identitat, perquè els problemes de manca d’inversió no en són pas, d’identitaris; els problemes de recursos constitucionals contra la Generalitat no en són pas, d’identitaris; els problemes de manca de sobirania per a decidir que fem -o deixem de fer- amb els aeroports, les pensions, els trens, l’habitatge, etc. no en són pas, de problemes identitaris. Només són problemes d’allò que tant agrada sentir als “no-nacionalistes”, problemes “de la gente”, problemes del poble, de les persones, de la gent gran i de la canalla, dels treballadors i dels jubilats, dels funcionaris i dels empresaris. O sigui, que parlar d’independència és, en realitat, parlar de polítiques socials.

O sigui, militant escèptic d’ERC, també tu, català defensor del “no-nacionalisme”, la independència és el pas previ i imprescindible per a poder fer polítiques socials de debò, sense estar condicionats per la bona o mala (generalment mala) voluntat del govern de Madrid de torn. Així, doncs, primer ens hi hem d’empènyer a resoldre el nostre problema de sobirania i després resoldrem la resta; sense identitarismes de cap mena.

Per últim parlaré del debat de “llibertat i igualtat”. Algú diu que la llibertat no s’hi pot concebre sense igualtat i, perdoneu que ho digui d’aquesta manera, però em sembla la ximpleria més gran que mai he sentit a dir. Perquè, no és pas cert que els amos i els esclaus no són pas iguals? I no és pas cert, també, que malgrat la desigualtat, els amos sí són lliures i no pas els esclaus?

El que sí que en penso, de tot plegat, és que la llibertat és un exercici conscient de responsabilitat; exigeix esforç i temps fins i tot en els temps més “lliures”. Perquè per tal de ser lliures, ens hem de prendre la molèstia d’informar-nos-en, de reflexionar-hi i pensar-hi i d’actuar-hi. Sinó algú altra ho farà per nosaltres i acabarem, un altre cop, sense la nostra llibertat.