Mai m’han agradat les disputes futboleres entre simpatitzants de partits diferents. Menys encara quan aquests simpatitzants eren d’ERC i CIU. Crec que la divisió entre partits polítics catalans només ens fa mal. Sempre he defugit d’aquesta mena de disputes i sempre m’han emprenyat força. Jo, personalment, tinc les meves afinitats, però mai he estat persona de partit. No entenc, doncs, com pot haver-hi gent que voti un partit, faci el que faci aquest partit. En una conversa amb el meu sogre em reconeixia que ell no s’hi havia plantejat mai votar altre partit d’esquerres que el seu, el PSC. El seu perfil és el de votant de PSC del cinturó “roig” de Barcelona (L’H). I em confessa que ell és del PSC i que no pot votar un altre, perquè ell vota el seu partit. Suposo que deu pensar que és una mena de paquet “tot inclòs”, amb esquerres, gent de la seva condició social, etc; tot plegat que és el “paquet” de les seves preferències.

Jo, com ja he dit, mai estat persona de partits perquè penso que els partits són instruments. Un partit ha de defensar un conjunt d’idees, que no són cap altra cosa que les idees de la gent que en formen part. Malgrat això, la pràctica demostra que els objectius dels partits són fixats pels quadres directius. La democràcia interna dels partits tria representants en forma de “delegats”, els quals decideixen el que s’ha de fer i el que no. Trien objectius, atorguen càrrecs públics, creen comissions i grups de treball, contracten “experts” per tal que facin informes per al partit, adjudiquen contractes de manteniment, subministrament, arrendament, etc. aproven lleis que poden beneficiar a uns o a uns altres, modifiquen reglaments per a fer més fàcil la vida d’alguns grups, etc. És a dir, gestionen el poder del partit. I això condiciona força l’opinió dels delegats, tant dels locals com dels comarcals i força més dels nacionals. Aquest clientelisme fa que l’objectiu dels partits, que és vehicular la participació ciutadana a la vida política, canviï completament i l’eina esdevé un fi en si mateix.

És a dir, els partits no lluiten per assolir els objectius de les seves idees, sinó per assolir quant més poder millor, i un cop assolit, mirar de perpetuar-se quant més temps millor.

Per aquest motiu m’emprenya tant el fanatisme partidista de certa gent que només defensa els seus líders i el seu partit, per sobre dels objectius que suposadament han de defensar. I m’emprenya més encara si, a sobre, els defensors no s’hi veuen beneficiats per la màquina clientelista del partit. Santa innocència!

No vull dir que no s’hagi de defensar el partit ni els líders, però s’ha de saber ser crític i s’ha de tenir molt present que només serveixen unes idees. I si deixen de servir aquests idees, doncs apa, bon vent i barca nova!

Ahir, per primera vegada en ma vida, vaig sentir de boca d’un polític quelcom semblant al que acabo de dir ara mateix. Va ser en Carretero i va ser a la UCE. Va dir que els partits només són instruments i que si no serveixen les idees i objectius que suposadament han de servir, els canviem i s’ha acabat. Cap problema. Sé, però, que Carretero no vol deixar ERC i que l’únic que vol és que ERC no esdevingui un altre partit com el PSC. És evident, també, que un nou partit ho tindria molt més difícil, ja que hauria de competir en aquesta cursa entre partits per assolir el premi “autonòmic”.

De tota manera, en Puigcercós ja ha cuitat per tal de dir que això és com el PI del Colom i la Rahola. Evidentment no tenen res a veure, però no poden deixar passar l’oportunitat de fotre canya a l’opositor. O he de dir enemic?

El que jo crec, però, és que necessitem un moviment civil que miri d’aplegar els partits independentistes i sobiranistes sota una sola candidatura, tant a les municipals com a la Generalitat, amb l’objectiu de fer un referèndum d’autodeterminació. Aquesta mena d’“unió temporal de partits” (UTP) només tindria aquest objectiu i s’hauria de dissoldre un cop assolit.