Ja fa uns mesos que RCat és a internet i no para de sumar adhesions. En el moment d’escriure aquestes ratlles són 736 els militants que s’hi han adherit. Aquest corrent intern, que es constituirà oficialment el 30 d’aquest mes, està fent que ERC, a molts llocs, es replantegi la seva estratègia. Carod i companyia van fer créixer ERC de manera espectacular, fins arribar als resultats del Congreso espanyol, amb vuit diputats, els 23 del Parlament i, el que és més important, el ritme creixent de vots, amb 544.324 el 2003 al Parlament el 2003 i 652.196 al Congresso, un any més tard. La basa d’oli del segon tripartit, el canvi a “partit normal” i deixar de banda “l’essencialisme independentista”, ha esdevingut un error estratègic gegantí. I les proves les trobem per duplicat; primer a les eleccions del 2003 al Parlament, on la davallada és de 127.969 vots i després, les darreres locals, amb una baixada significativa i generalitzada. Ull viu! que la direcció d’ERC està molt cofoia amb l’apujada de regidors (300), però que en realitat és un miratge donat que els 300 nous regidors hi surten principalment d’indrets on fins aleshores no s’hi presentava ERC. Tot aquest enrenou fa que els independentistes i sobiranistes estem d’enhorabona, ja que sembla que ERC podrà (Déu ho vulgui) redreçar la seva estratègia.

Ara hem de mirar, inevitablement, cap a l’altra banda del riu, allà on hi viuen molts independentistes però el partit dels quals encara no ha sortit de l’armari. Crec que a CIU és necessari -imperativament necessari- un corrent d’opinió que aclareixi les coses, pel que fa a la seva postura oficial en allò relatiu a la independència. A UDC sembla que hi ha una minoria que vol la independència, encara que la postura oficial del partit, de boca del seu líder Duran i Lleida, és la de que volen més Espanya i, sobre tot, més incidència en Espanya -més del mateix. CDC, per altra banda, sembla que sí està per deixar de ser dependent, o almenys una majoria important de CDC pensa així. el problema arriba quan ensopeguem amb l’església, és a dir, amb el “Circulo de Economia” i el senyor Lara-Bosch en persona. Quan aquest senyor obre la boca i parla de política, a CIU tremola tothom. Així va estar amb el pacte de la Moncloa, precedit pel discurs d’en Lara-Bosch, fet al “Círculo”, on va demanar a Mas “Faci el que calgui però aturi això del boicot i de l’estatut”. En Mas va ser força eficient i dit i fet, se’n va anar a Madrid a “acabar amb tot això de l’estatut i del boicot”. CIU s’ha de definir i ho ha de fer de manera clara i fefaent. Si vol la independència, si creu, de debò, que la independència és tan bona per Catalunya com pot ser-ho per a Escòcia, que ho diguin; en cas contrari, que també ho diguin. En qualsevol cas han de prendre posició, perquè sinó estaran fent un gran perjudici a la causa Catalana.

I és que si CIU està a favor de la independència, el seu silenci no fa sinó que minvar les possibilitats d’un acord nacional per tal d’assolir aquesta fita. També ens perjudica pel que fa a l’assoliment d’adhesions i simpaties, tant de gent “d’a peu” com per gent “amb presència, com ara periodistes, economistes, professionals, etc.” És necessari que ens hi posem i quan aviat millor, perquè el temps corre en contra nostra.

Per altra banda, si no hi estan d’acord, també han de dir-ho, per tal de no alimentar les especulacions sobre una possible majoria independentista. Si volen el progrés de Catalunya, si són catalanistes, han de definir-se ja, pel bé de Catalunya.