Com ja vaig comentar a la primera part d’aquest article (http://octavi.fornes.cat/2007/04/12/integracio-1a-part-els-origens/), a Madrid, abans de venir a Catalunya, vaig fer un curs de català. Nivell Llindar, li deien, i ho feien al “Cercle Català de Madrid”. El “Cercle” està, irònicament, a la Plaça d’Espanya, de Madrid, és a dir, al coi del rovell de l’ou del centre de l’univers: Escanya. En vuit mesos vaig fer grans progressos, malgrat que el nivell fos molt elemental i que d’escriptura no vam fer-ne gaire. Aquest curs va ser la meva primera aproximació seriosa a la cultura catalana.

Bé, després d’alguns daltabaixos laborals i, sobre tot, després de conèixer qui amb el temps esdevendria la mare dels meus fills, vaig fer el farcell i me’n vaig anar cap a Catalunya. Bé, de fet jo m’estimo més dir que vaig tornar, perquè sempre he considerat la meva vida a Madrid com una estada temporal i el sentiment de pertànyer a Catalunya era -i és- molt arrelat en mi. Malgrat aquest sentiment, ara m’adono que no havia estat pas conscient de la realitat catalana i dels aspectes més fonamentals de la història, la cultura, la societat, la economia, etc. Era, més aviat, un sentiment irracional; però tot arriba, només cal fer el camí.

El primer que em vaig trobar va ser que l’idioma no era pas un obstacle, ans al contrari, em vaig adonar que viure-hi a Catalunya sense coneixements de català era d’allò més senzill i fàcil. En realitat, com vaig constatar amb el temps, el castellanoparlant es pot sentir força còmode, amb honroses excepcions. El resultat és que en un any d’estada a Catalunya vaig sentir parlar menys català que en 128 hores de curs introductori a Madrid. Hi ha qui diu que pateix persecució, que els fem la guitza amb l’idioma i, en realitat, el que volen dir és que no poden sentir-se tant còmodes com abans, quan parlar català en públic era quelcom lleig i, fins i tot delicte, de manera que el seu idioma predominava arreu.

Per altra banda, la bona educació malentesa fa que molta gent et digui “No, hombre, no te preocupes, que aquí también hablamos castellano” i deixi de parlar-te en català.

A una de les feines, aquí a Catalunya, és va donar una situació que en aquell moment em va fer vergonya, però ara em fa molta pena. S’havia format un grup de treball i jo era el segon en aquell grup. Recordo que el primer dia, a la presentació de cada membre del grup, amb tot un professor universitari com a cap del grup -catalanoparlant- va dir que “la documentació es faria en castellà” per deferència a mi. Jo vaig dir que no, que ells escriguessin en català i que jo m’hi aniria posant “al dia”. La cara d’alguns dels membres del grup ja havien mostrat aprovació i, fins i tot, vaig arribar a sentir algú que es mostrava d’acord. Però, de sobte, el cap del grup -amb força contundència- va deixar clares les coses “no, he dicho que en castellano i se hará en castellano”. I així va ser, la documentació és va fer en castellà. Crec que la reacció del cap va ser motivada per aquesta maleïda “bona educació”, per voler quedar bé amb el que arriba, sobre tot si aquest és castellanoparlant. El cas és que tampoc vaig aconseguir que em parlessin en català, ells parlaven entre si en català i amb mi ho feien en castellà. Encara avui mantinc contacte amb un membre d’aquell grup, amb qui des de fa temps només em relaciono en català.

Aquesta bona educació malentesa és, també culpable de la regressió del català i dels problemes que ens trobem. Malgrat això, crec que l’únic i veritable culpable és el govern de la Generalitat, que en aquestes qüestions fa una deixadesa absoluta de les seves responsabilitats. Si en qüestions de trànsit, la Generalitat aplica la “tolerància zero”, en les qüestions de l’idioma aplica una “tolerància infinita”. Hi ha una llei, la 1/1989 -si no recordo malament- que obliga les empreses que presten serveis o venen productes a Catalunya a poder atendre els clients que s’hi comuniquin en català. Doncs bé, la Generalitat no aplica aquesta llei amb rigor, ni investiga quines empreses la incompleixen, amb la seguretat comprovada que en són majoria. Així que quan truques al servei telefònic de qualsevol d’aquestes empreses, t’has de barallar amb els operadors i has d’haver de sentir-les de tots els colors. A mi, que sóc un combatent convençut, de vegades em pot la frustració i el sentiment de solitud i de manca de protecció que provoca aquesta situació. Crec que la resistència ciutadana ha anat bé a l’època de Franco, però ara tenim un govern el qual, malgrat no tenir tota la sobirania, si que en té prou com per a fer força i redreçar aquesta mena de situacions. I crec que precisament per no tenir tota la sobirania hauria d’aplicar al màxim i amb tot el rigor possible les seves capacitats executives.

El que vaig concloure és que aquí, a escanya, a més de mala llet, hi ha una “campanya orquestrada”, perquè no pot ser que tothom a Madrid mantingui el mateix tòpic i carregui contra els catalans, sense que cap ni un en faci defensa. Cap ni un! N’hi ha més proves; en el decurs del procés de reforma de l’estatut, quan es van desplegar les campanyes anti-catalanes tan furibundes i tan indiscriminades, quants vau sentir que, des de Madrid, ens defensessin? Quants vau sentir que diguin que estaven dient mentides? Quantes manifestacions en suport del poble català i en contra de les campanyes vau veure? Quantes samarretes de “No a la catalanofobia”, semblants a les de “No a la Guerra” vau veure vestides per la classe intel·lectual Madrilenya? Quantes? Cap ni una! Zero Patatero per tot arreu!

I ara que parlo d’intel·lectuals, em ve al cap que a Madrid els que més mal feien no són pas els feixistes extrems, cadells de Tejero, aquells que es veuen venir d’una hora lluny; qui més mal feien no eren pas aquells, sinó els més erudits, qui llegeix premsa diariament, qui té una carrera universitària i un lloc de treball de tècnic superior; és a dir, la classe mitjana. Aquests miraven d’enraonar perquè allò del idioma és quelcom anacrònic i que quan es quedaven sense arguments, només se’ls acudia dir que s’estimaven més preservar el linx ibèric que no pas l’idioma. I dic el linx perquè això era el que deia una noia en aquell documental de TV3, titulat “Catalunya des de Madrid” (crec), on fan un viatge a Madrid i comencen a preguntar als taxistes de Barajas. Aquest documental -que no em vaig perdre- va ser una tornada als vells temps de “la villa i corte”, vaig retrobar-me amb tots els espècimens d’aquella època.

Aquests fets em van fer conscienciar-me que el tema de la llengua és quelcom més important que no pas el fet de parlar. Com deia en Partal, si els negres són discriminats pel seu color de pell, a nosaltres, els catalans, el nostre color de pell és l’idioma. La llengua és el mitjà que ens uneix, que ens fa reconèixer-nos i que ens ha permès de sobreviure aquests darrers 300 anys. I és per tot plegat que ja fa temps que vaig decidir que la meva “llengua materna” seria el català i que vaig decidir adoptar-la i fer-la meva. Ara només queda que qui veu aquesta mena de coses com quelcom ridícul, o anacrònic o “follonero”, com m’han dit de vegades, també facin seva la llengua i la considerin més important que l’altra llengua, la imposada, la que s’ha establert amb la força i és manté amb les lleis, l’esperit de les quals està directament heretat de les èpoques del plom, des de fa més de 300 anys.