L’augment electoral d’ERC, fa gairebé cinc anys, va aixecar moltes expectatives entre els qui, com jo, pensen que el nostre millor futur passa per la independència. Aquesta pujada va empènyer PSC, IU i també, en certa manera, CIU a despertar de la llarga letargia pujolista, de la “realpolitik” o com els agrada dir a Madrid -i que tant admiren- el pragmatisme polític de CIU. Vull dir que la L, una persona de Madrid i votant assídua del PP i enemiga acèrrima del independentisme, en aquella època em va dir que tant de bo tornés CIU, que la seva política pragmàtica posaria tranquil·litat a l’esvalotat galliner català. Aquesta és la voluntat d’Escanya, la de que el Galliner Català estigui tranquil, en calma i que ens dediquem a allò que sabem fer, “laborare i no parlare”. Perdoneu la gosadia llatina, però tenia unes ganes boges de posar-ho.

Desprès les coses han anat com han anat i l’efectivitat del fre d’en Mas per a aturar la follia sobiranista -si així podem dir de l’estatut del parlament, aquell del 30 de setembre- va tranquil·litzar força la L i, per descomptat, la resta dels seus conciutadans. No, no m’oblido de la ofensiva del PP, que no afluixa de cap manera. Recordeu que nosaltres -Catalunya en terminologia històrica- som una eina de confrontació en el mapa geopolític escanyol. Ho hem estat abans, ho som ara i ho serem en el futur -si no posem remei, es clar.

Tot plegat és molt decebedor, podem dir que hem tingut a les mans la clau per a forçar una situació que ens hauria pogut dur al maleït plebiscit i tot s’ha anat a norris. Aquesta és, almenys, la lectura que he fet d’ençà del pacte de la Moncloa i la qual els fets posteriors -consellers foragitats, segon tripartit, calçotada, Duran ministre- han reforçat.

Hi ha, però una lectura positiva en tot plegat. Els dos decennis i escaig de Pujol havien aconseguit narcotitzar la consciència col·lectiva Catalana. La nostra societat s’havia eixit en els temps foscos de la repressió gràcies als moviments socials al marge de l’estat i de les estructures de poder. Una societat que havia aconseguit mantenir un idioma malgrat la repressió i la persecució. Una societat que havia aconseguit mantenir l’esperit i el sentiment nacional, la consciència de ser un col·lectiu amb una història i unes peculiaritats que el feien diferent i únic. Com ja havia retornat la Generalitat, com que ja teníem defensors i valedors, com que ara les coses canviarien perquè no caldria amagar-se, ni associar-se ni fer-ne mans i mànigues per tal de mantenir les nostres peculiaritats, ara aquesta societat -amb les immigracions que vulgueu, és clar- es podria relaxar. A més, en els darrers temps Pujol s’havia fet amic dels hereus del franquisme, el PP. Aquesta jugada política va fer que molta gent veiés que la dreta escanyola també podia “parlar català en la intimitat”. S’havia aconseguit que part de la societat catalana mirés el PP d’una altra manera.

Tota la decepció generada s’està convertint en mobilització ciutadana i allò que podria enfonsar-nos ens està reeixint, el que ens podria desestructurar, ens esta estructurant. La societat civil catalana, allò tant admirat i que tants bons resultats ens ha donat en el decurs de la nostra història, s’està tornant a bastir i a preparar per als propers anys, per a assolir la fita que ens hem proposat i que si cap militarot miserable no ho remeia pas, assolirem.