Aquesta setmana ha estat especialment intensa. En Carretero s’expressava el dissabte i el diumenge i sacsejava tota l’escena política catalana. Les reaccions han estat molt diverses, des del retret fins a l’elogi, des de l’insult fins a l’exaltació. No crec que es pugui justificar ni unes reaccions ni les altres. Ni l’hem de retreure res ni l’hem de beatificar. En Carretero ha estat coherent amb el seu discurs, el mateix que va fer quan va tocar el Sant Gros dels socialistes, en Zapatero (pronunciat sapateru). Aleshores les va haver de sentir de tots els colors, i al final el van foragitar de mala manera. ERC va posar Vendrell en el seu lloc, sense saber que el llit ja estava preparat i que la sortida d’en Carretero era conjuntural.

En aquella ocasió, malgrat que la crítica es podia llegir en un altre sentit, des d’Esquerra es va defensar la llibertat d’expressió del Conseller. I així ha d’ésser!

També és coherent amb la seva postura en contra de l’estatut. Postura la qual va ser d’una influència decisiva entre la militància d’ERC.

Més tard, un cop fet el referèndum de l’estatutet i abans de les autonòmiques, va publicar un manifest on demanava que la militància d’ERC prengués la paraula i decideixi qui hauria de liderar la candidatura d’ERC. Manifest, per cert, al qual em vaig adherir. La resposta de la direcció va ser la mateixa, “no comment”, ni debat intern, ni assemblees locals, ni res de res. En Carretero i la resta d’impulsors van decidir deixar-ho córrer fins després de les autonòmiques, és a dir, ara mateix.

I, conseqüentment, ara hi a tornat, perquè es va comprometre i perquè el problema és, a hores d’ara, encara més greu.

Hi ha qui diu que no podem ser puristes un cop arribats al poder. O sigui, que jo m’aclareixi, el discurs previ a assolir el poder n’és un i quan l’assoleixes el discurs ha de canviar, oi? D’això se’n diu hipocresia, estafa, mentida i engany. És allò del màrqueting polític, parlar d’allò que interessa per tal d’obtenir el vot i després ja faré el que em roti. Per aquí no anem bé!

Hi ha qui diu que hem de bastir el país per tal d’estar preparats quan arribi la independència. En primer lloc, què hem estat fent en aquests darrers 23 anys? A més ja hem vist com va, no tenim espai per a poder bastir-lo. És com fer castells dins d’una cabina de telèfon, mai passem del “1 de 1”. A banda d’això, hi ha un argument encara més important: Quants països de “recent” creació han tingut un temps de bastiment tant llarg? Estem preparats? Jo crec que sí, i l’experiència la prendrem pel camí, que és la manera d’avençar. Crec que darrere d’aquest argument, d’aquesta pretesa preparació o bastiment del país, ens trobem -en realitat- amb una por escènica, la mateix que tenen qui ha passat molt de temps tancat, bé segrestat, bé empresonat. Quan recuperen la llibertat es troben que els hi queda massa gran, que la manca de la pràctica de la responsabilitat els ha fet “petits”, com si fossin infants.

També hi ha qui diu que està ficant la pota i que només li fa el joc a CIU i al PSC. Però, home, el joc al PSC li fa la mateixa ERC, que no bada boca quan el PSC ens fot aquests “golazos”: 3a hora de castellà, ajornament del nou finançament, banderes, etc. I a CIU, ara només li resta esperar, perquè quan ERC vulgui fer d’erC -i no pas d’Erc-, en Montilla podrà pactar amb en Duran (sí, no amb en Mas, a qui només li resten dos telenotícies) i a veure que diran llavors.

Carretero ha posat, un altre cop, sobre la taula, el problema de la nostra política actual. Ens manca fixar l’objectiu polític prioritari, l’assoliment de la independència, el qual serà la via de la nació social, la liberal, la progressista i tota la resta de nacions que vulguem, però amb la capacitat de decidir, que és la única manera de bastir un país.

Al capdavall, tot se’m representa com una colla de gent que intenta fer un castell dins d’una cabina de telèfons. Vivim amb estretor, sense poder establir objectius perquè tot són problemes que s’han de resoldre fent exercicis de ioga polític i social, quan a algú fa una bona pensada, es troba amb el vidre que li impedeix fer el que vol.

Tant de bo que en Carretero se’n surti i esdevingui l’adhesiu del sobiranisme transversal, de tots els partits, els que hi tenen representació i els que no hi arriben, els de dreta i els d’esquerra. Si ell ha de ser el cap de colla, per la meva part té tot el meu recolzament, si l’escau la meva ajuda, la meva benedicció i els millors desitjos d’èxit, perquè serà -també- el nostre èxit.

Visca Catalunya Lliure!