Arriba la fi de l’any i com que hi ha estat força “mogut”, m’agradaria fer-ne una repassadeta. No enumeraré tot el que ha passat, però sí el que ha estat significatiu per a mi (i les meves neurones encara recorden).

En primer lloc, aquest a estat l’any de l’eclosió blocaire, amb nombroses incorporacions. Hi ha qui s’ha adonat que aquest mitjà és el futur i hi ha qui ja ho sabia però encara no s’havia decidit. Aquesta qüestió és cabdal per a mi, ja que sóc dels qui creuen en que la llibertat de llegir no és pas només un conte futurista. Crec que Internet, i en especial el sistema de blocs, han fet que la llibertat d’expressió sigui veritablement igualitària, amb les mateixes oportunitats per a tothom de dir el que pensa.

Encara, però, no és el millor moment d’Internet, els mitjans tradicionals encara marquen diferències, i qui té un mitjà té un tresor. Això s’ha palesat en el procés de reforma de l’estatut, un altre fet històric per a nosaltres. Històric i dissortat, perquè amb aquest procés ens hem adonat que molts dels qui diuen que “som una nació” no s’ho creuen pas o, almenys, actuen com si fossin de la nació contraria a la nostra. Ni CIU ni ERC han sabut estar a l’alçada de les circumstàncies i fer-ne un front comú per a defensar el que va sortir del Parlament de Catalunya l’any anterior. Tant de bo que enguany (vull dir el 2007), sàpiguen refer els famosos ponts i comencin a pencar per als catalans i no pas per als seus partits.

Lligat amb la dissort de la reforma de l’estatut de Catalunya, trobem els del País Valencià i el de les Illes Balears, tots dos força pitjors que els nostres, encara que els nostres compatriotes ja sabien el que podien esperar. Ells (valencians i illencs) no tenien tota la sort de cara, com era el nostre cas, ells comptaven amb els polítics del PP i del PSOE per a aplanar una mica més la “planta” de les seves contrades. Tot plegat la mateixa dissort que, d’aquí a uns anys, tindrem nosaltres mateixos aquí al principat -si no posem remei-

I de posar remei tenim una esperança, el moviment social. En el decurs del procés de reforma van sorgir mil i una associacions, agrupacions, colles i persones individuals, que van fer la seva campanya en contra d’aquesta vergonya d’estatutet. Això demostra que la societat catalana és mou i força, fins i tot en contra dels mateixos partits. Hem de recordar la manifestació pel dret a decidir (autodeterminació que dirien els sense-complexos). Hem de recordar (jo personalment) la campanya que vam fer tres persones amb el “tu decideixes”. Després la plataforma “sobirania i progrés”, que aplega ja més de 8689 adhesions.

Vull fer menció especial de la XBS, la Xarxa de Blocs Sobiranistes, que aplega 249 blocs i que l’any vinent farà moltes coses i de la qual se’n parlarà i força. La XBS va sorgir de la barreja de la campanya de’n Xavier Mir, “Jo també vull un estat propi” i de la tasca de continuació del “tudecideixes.info”. Tenim una pila de plans i de desitjos, només hem d’aconseguir aplegar tothom qui vulgui un estat propi. Hi ha gent de l’Alguer, de les Illes, de València i de la Catalunya Nord, fins i tot hi ha un bloc de Navarra. No importa que s’hi parli de política, entenem que qui vol un estat propi no ha de ser, per força, un entès ni interessat en la política, només voler poder decidir el seu futur. Relacionat amb la XBS, vull agrair a tothom qui en forma part i, per descomptat, als meus companys de la “junta de pencaires”, el grup de gent que hem engegat la XBS i la fem funcionar.

Per últim vull parlar del atemptat de la ETA a Madrid. No soc partidari de parlar del procés de pau, car crec que és una feina molt feixuga i que exigeix molta discreció i que no es fa de la nit al dia, sinó que requereix molt de temps. Aquest comentari només té una causa humanitària, vull deixar clar que no tinc cap simpatia ni per l’estat espanyol ni per la ETA. Crec que el procés ara només depèn del govern de l’estat espanyol. Crec que després de nou mesos d’”inactivitat” del senyor de “talante”, més val que faci quelcom i ràpid, perquè sinó tot s’anirà a norris. L’acostament de presos és la mesura que tothom espera que faci per moltes raons, però sobre tot perquè és absolutament injust, discriminatori i inhumà. Aquest és el gest que s’havia d’haver fet en primer lloc, l’acostament hauria donat molts crèdits a en ZP, no només a la taula de negociació amb ETA, sinó amb el seu electorat. Sigui com sigui, però, ja s’ho faran.

Bé, ja només em resta desitjar-vos un bon cap d’any, que el sopar, el cava i els torrons us vagi de gust i que l’any vinent tinguem més clar el camí cap a la sobirania.

Salutacions!