El principal problema del poble Català és la seva capacitat de complaure la resta, fins i tot en detriment de nosaltres mateixos. És en ocasions com ara el procés de reforma de l’estatut, que aquesta qualitat s’hi posa de manifest. Així, doncs, quan els atacs de catalanofòbia són més virulents, hi surt la coral de veus assenyades que ens recomanen discreció i que justifiquen aquests atacs pel fet de reclamar drets que ens corresponen amb legitimitat. Amb la llengua també fem aquesta mena de auto-menyspreu; quan els monolingües s’hi enfronten per aquest motiu, sempre hem de ser conciliadors i dir que aquest país és bilingüe, que cadascú parli el que vulgui, acabem justificant la negativa a parlar “l’altre idioma” i ens passem al castellà.

És l’actitud dels “ciutadans del món”, d’aquells que no volen cap “nacionalisme” però emparen l’espanyol, d’aquells que són tant cosmopolites que neguen la pròpia pertinença a cap grup cultural però admeten que altres s’hi imposin i ens envaeixin, d’aquells que amb la justificació del negoci ignoren els mínims principis morals i es pixen en la història i la cultura de tot un poble, feta dia a dia, des de fa més de mil anys. És, al capdavall, l’actitud d’aquells que per tal de ser moderns esdevenen babaus de mena i es deixen fer de tot però, això sí, amb el títol de “ciutadà del món, persona moderna i empresari de prestigi”. Entre els empresaris de prestigi estan els que han fet allò d’”Operación Triunfo”. Aquest programa, fet per catalans i fet a Catalunya, ignora olímpicament qualsevol altra cultura tret de l’espanyola i l’anglosaxona. Si heu pogut patir aquest programa (la meva dona n’és fan), haureu pogut constatar que els temes musicals és fan únicament en dos idiomes: castellà i anglès, amb predomini del primer. Això, fet per catalans i -segur- parlants de la nostra llengua, és molt greu. Perquè si la qualitat dels nostres cantants i compositors fos molt baixa, podríem arribar a entendre-ho, però coi, si hi ha un munt de grans cançons que, fins i tot, són interpretades en castellà per altres artistes de fora del país. Fins i tot podríem pensar que aquests grans empresaris no s’adonen que, a més de la castellana i l’anglosaxona, hi ha música en altres idiomes estatals, com ara el francès i l’italià, amb prou qualitat i que han esdevingut èxits i que podrien ser cantades en aquest programa.