D’ençà els resultats de les eleccions, CIU sembla no haver paït el seu error estratègic. L’aposta del tot o res, l’aposta de “o CIU o l’abisme” no ha estat prou per a mobilitzar una majoria suficient com per a poder governar en solitari. La sociovergència no va funcionar; en Montilla es va encarregar de desdir a en ZP. El darrer cartutx, és a dir, ERC, tampoc va funcionar. I no ha funcionat precisament per l’estratègia de confrontació amb tothom i de menyspreu de les possibilitats electorals de la resta de forces polítiques. Dues errades fonamentals han portat als convergents a la situació actual:

• La maldestra aplicació de l’estratègia d’allunyament del PP, feta de tal manera que més que allunyar-se, semblava que s’estaven divorciant per a sempre mai més. Hi hauria hagut prou amb denunciar la política de confrontació del PP i anunciar que només si hi hagués un canvi podrien tornar a pactar.
• La confrontació amb ERC, que ha impedit que els republicans es poguessin plantejar un pacte amb els convergents.
• Per acabar-ho d’adobar, van oferir el pacte primer a PSC, és a dir, la sociovergència. Així, ERC va tenir l’excusa perfecta per dir no a en Mas.

Ara sembla que CIU està adoptant la mateixa estratègia política que va adoptar el PP després de la seva derrota electoral el 14M. La desqualificació prèvia del govern que s’albira, la crispació, la confrontació, fins i tot dels seus simpatitzants, etc. Al capdavall tot allò que serveixi per a associar el “mal rotllo” amb el nou govern. El problema és que aquesta mena d’estratègies tenen un efecte col·lateral, que és fer augmentar l’abstencionisme.

ERC, per la seva banda, a fet una aposta força arriscada, el que jo anomenaria l’abraç de l’ós. Es tracta d’aliar-se amb el PSC per tal de, en el decurs de l’acció de govern, obligar Montilla a prendre posicions polítiques de que facin que les diferents ànimes polítiques del PSC -catalanisme, federalisme, espanyolisme- hagin de prendre partit clarament per una d’aquestes opcions. Aquesta estratègia està enfocada als militants, però sobre tot als electors.

Potser part d’aquests electors ja han pres posició i han votat al Cs. Potser resta que aquesta estratègia de contrast acabi per donar els seus fruits i hi hagi un transvasament de vots cap ERC. El complement imprescindible d’aquesta estratègia és que ERC s’ha de “centrar”, ha de canviar la seva imatge per tal d’assolir posicions més centrades. Al capdavall, es tracta d’esdevenir atractius per a aquells que voten i que, amb molt poca informació, consideren ERC com “extremistes”. Un plantejament molt simplista, els del PP són a un extrem i els d’ERC són a l’altre.
Però, potser, la estratègia d’ERC és torna en contra de si mateixa. Si en Montilla aconsegueix aguantar els embats de PSOE, PP, CIU i Cs i si aconsegueix posar en evidència ERC, aconseguirà enfortir el PSC.

Veurem com marxa tot plegat. Temps al temps.