RSS Feed
  1. Preguntes

    gener 31, 2012 by octavi

    Hi ha coses que fan -ens fan- molt de mal. Spanair n’és un exemple; pels treballadors, pels clients, pels diners esmerçats, per la imatge i la frustració que produeix al nostre país. Ara bé, com deia aquell, el millor que pots fer amb un error és treure’n lliçons. I per treure’n lliçons hem de fer preguntes.

    1a. Qui se’n beneficia?
    En primer lloc l’estat espanyol, que pot parlar de “la joguina nacionalista” i que deixa clar “qui fa malament les coses”.
    Aquesta empresa hauria tingut més possibilitats si la Generalitat hagués pogut decidir sobre les rutes i les companyíes que operen des del Prat, Girona o Reus?
    En aquest supòsit, Ryanair operaria des del Prat?

    En segon lloc Vueling, que ara pot rapinyar (juntament amb Ryanair) les restes del naufragi (rutes, personal, aparells, etc). No sembla curiós que l’endemà de la desfeta, Vueling puja en la cotització com l’escuma?
    Les connexions PPeres del Piqué no hi tenen res a veure?

    2a. Hi ha revenges personals?
    Potser en Rosell li volia tornar a en Soriano el temps que el primer va haver de romandre allunyat del Barça. La relació entre Rosell i la Qatar Foundation li ha donat l’oportunitat d’anar xiuxiuejant maleses del Soriano als qataris i contribuir a la decisió de la Qatar airways?

    Tot plegat només són preguntes…


  2. Moral, ètica i responsabilitat

    desembre 20, 2011 by octavi

    Els polítics, en teoria, han de procurar millorar el benestar de la comunitat que governen. És una responsabilitat i un deure actuar per a millorar la nostra vida. Un govern municipal és, per definició, el primer responsable d’aquest deure, ja que és el més proper a les persones.

    També hem de dir que les lleis estan per a acomplir-les i infringir-les comporta un càstig, amb la intenció de dissuadir l’infractor de tornar a incomplir-la. La finalitat, doncs, és la d’esmenar un comportament que entre tots hem decidit que no és acceptable.

    A la nostra vila, l’ús del radar no s’ha fet amb la finalitat d’esmenar l’excés de velocitat dels infractors, sinó que sembla que s’ha emprat amb la intenció de fer caixa. No diré que els denunciats no hagin estat pas infractors, evidentment han sobrepassat el límit de velocitat -en molts casos amb escreix- però tampoc podem dir que l’actuació hagi resolt cap problema. Ans al contrari, ha provocat una sagnia econòmica important i, amb la retirada excessiva de punts, ha afectat l’ús del mitjà de treball d’alguns dels nostres conciutadans.

    Insisteixo que els primers responsables de la denúncia son els infractors, però aquest govern ha fet un ús pervers de les lleis de trànsit amb afany recaptador.

    Si la finalitat era la de reduir l’excés de velocitat, el radar s’hauria d’haver emprat amb una estratègia que aboqués a assolir l’objecte. Per exemple, situar l’aparell en un extrem del tram a vigilar i una parella de guàrdies a l’altre extrem, de manera que un cop detectada la infracció, es faci la notificació de manera immediata. D’aquesta manera s’aconseguix l’efecte pedagògic objectiu d’aquesta mena d’actuacions policials.

    Concloc, en aquesta part, que l’alcalde, en Daniel Massagué, ha actuat de manera absolutament irresponsable i poc considerada amb els ciutadans -tots- de Torredembarra.

    Però no és pas l’únic. Fa un temps es va crear una Plataforma d’Afectats pel Radar. És curiós, el nom, perquè és evident que els afectats són infractors, però cadascú mira el món des dels seu particular punt de vista. Aquesta plataforma té com objectiu la anul·lació de les denúncies, el retorn de l’import de les sancions i el retorn, també, dels punts.

    El problema és que les denúncies són legals i anul·lar-les seria il·legal. A més, la llei diu que pagar la denúncia dins del termini establert, implica el reconeixement de la infracció i impedeix cap recurs posterior.

    Com pretenen assolir els seus objectius? Si les sancions són legals, de quina manera podrà l’alcalde cometre una il·legalitat? de fet 4.000 i escaig il·legalitats. L’alcalde no té la potestat d’anar en contra de la llei, i anul·lar la sanció d’una infracció de trànsit és anar contra la llei. I ja posats, si s’anul·len les de radar, per què no anul·lar, també, les d’aparcament, les de cinturó, les de conduir en direcció contrària, les de stop, les de doneu-pas, les d’alcohol, etc.

    I podem eixamplar la llista amb les sancions que no són de trànsit, per exemple fer soroll de matinada, no pagar l’IBI, fer grafitis… podeu continuar vosaltres mateixos, segur que s’us acudeixen un fotiment.

    El més fotut de tot és que la resta de formacions polítiques no tenen res a dir. També actuen amb irresponsabilitat i no procuren el benestar de la gent, ja que deixen que es generin unes expectatives absolutament inabastables. Bé, de fet sí que hi ha una formació política que diu quelcom, ABG. Aquesta formació té part activa en la Plataforma esmentada, però amb l’agreujant de que ABG sap que aquests objectius són absolutament inassolibles perquè coneixen la llei i coneixen com funciona l’administració. Crec que l’objectiu de l’ABG és emprar aquest malestar ciutadà i l’embranzida de la Plataforma per tal de posar en una situació de tensió màxima a l’alcalde. Potser això reporta beneficis polítics, però què passarà quan la gent s’hi informi i sàpiga que l’alcalde no pot anul·lar les denúncies? Que els diners s’hauran de pagar i que els punts s’hauran de perdre?

    Quina pau social pot proporcionar aquesta situació? Quin benestar pot obtenir la població de Torredembarra? Quin respecte a les lleis i a l’acció política pot generar tot aquest afer?

    El que sí que podem assegurar és que:

    1.  L’alcalde ha actuat amb irresponsabilitat i animositat per tal d’obtenir diners
    2.  Les altres formacions polítiques també actuen amb irresponsabilitat perquè per por a ser assenyalades com a “contràries” als afectats, negligeixen del seu deure de procurar el benestar del ciutadans
    3.  L’ABG se n’aprofita de la situació, de la manca d’informació i de la ingenuïtat de la gent
    4.  Els afectats, que tot i declarar que sí que han comés una infracció (veieu el Facebook de la plataforma) demanen informació per a recuperar els diners que l’han robat

    Anem malament, molt i molt malament.

    PS: Ja m’he posat el casc, ja pot començar la pluja de castanyes!


  3. Ge-ne-ra-li-tat

    desembre 4, 2011 by octavi

    Històricament, el govern de la Generalitat s’anomenava així perquè representava la “generalitat” del poble de Catalunya. És a dir, la prioritat és el bé col·lectiu. En nom d’aquest col·lectiu treballem i del benefici que en traiem paguem impostos. Aquests impostos, no s’ha d’oblidar, tenen l’objectiu de proveir de bens comuns -generals- per tal de redistribuir la riquesa i de fomentar-ne més, de riquesa. Aquest bé comú és el que fonamenta, a més dels impostos, la capacitat de expropiació que tenen els governs. La capacitat de restringir una llibertat individual pel bé col·lectiu.

    Aquests darrers dies no paro de sentir al M.H. President Mas, omplir-se la boca amb paraules grandiloqüents sobre responsabilitat, deure, sacrifici. Entre d’altres diu que està actuant com s’hauria d’haver fet fa molt de temps i que aquests sacrifici que ens demana (demana?) és la única sortida possible a la crisi. Bé, de fet ens en posa una altra, de solució, la de “la mort”.

    És evident, i no seré pas jo qui ho negui, que s’han de prendre mesures per tal d’evitar el col·lapse, però són les mesures que calen?

    Els nord-americans, en afrontar els problemes, actuen en dues fases, la primera s’anomena half-messures i la segona full-messures. És tracta de començar fent allò que sigui més “lleuger” per intentar resoldre el problema; si aquestes “half-messures” no donen resultat, aleshores apliquen les “full-messures”, el que aquí anomenaríem “mesures dràstiques”.

    En el cas del MH President Mas, sembla que ha anat directament a la segona fase, la de “full-messures”, i s’ha oblidat de la primera. Quines haurien d’haver estat les primeres mesures, evidentment no sembla que sigui la de collar la generalitat dels catalans, sinó més aviat començar amb ètica i moral, començar per donar exemple:

    • Anul·lació de la multiplicitat de sous dels càrrecs públics
    • Eliminació dels beneficis dels ex MH i de qualsevol altre càrrec polític
    • Regulació dels sous públics per fer-los dignes però humils, molt humils
    • Legislació sobre privilegis especials com ara jubilacions i sous d’empleats de Caixes d’Estalvi o qualsevol altre ens públic
    • Racionalització de l’estructura administrativa:
      • Les atribucions de les Diputacions i els Consells Comarcals han de passar a la Generalitat
      • Els ajuntaments han de poder formar mancomunitats orientades a la gestió i no al fet geogràfic o de límits territorials
      • Les mancomunitats locals no han de generar més estructura administrativa, aquesta ha de ser absorbida per l’estructura dels ajuntaments
      • Les mancomunitats locals han de poder constituir-se, també, per l’assoliment d’un objectiu limitat en el temps; un cop assolit, hauran de ser dissoltes
      • Aplicació de mesures d’estalvi estructurals (agregació de compres, mobilitat de personal, simplificació de la gestió, etc.)

    Un cop s’hagi aplicat aquestes mesures, les quals no només produeixen un estalvi (encara que sigui petit), sinó que també reporten respecte als polítics que hauran d’abordar les reformes impopulars.

    El següent pas és una vella reivindicació que no podem tolerar per més temps:

    • Aturada de l’espoli fiscal

    En aquesta qüestió no podem admetre l’excusa de que a Espanya no tenen diners (els nostres, es clar). Hi ha tres aspectes que s’han de tractar en aquesta qüestió:

    1. Legislació, regulació, gestió, recaptació i administració de tots els ingressos públics de Catalunya per part de la Generalitat de Catalunya
    2. Limitació de la contribució a la caixa comuna. No hauria de ser més del 4%, com diuen els experts. Fins i tot jo proposaria que aquesta limitació fos directament proporcional a l’estat de l’economia de Catalunya
    3. Rescabalament de la pèrdua econòmica i dels danys produïts en el desenvolupament de Catalunya

    El primer i el segon punt són aplicables sense importar “els diners” que tinguin a Espanya, és una qüestió que afecta l’exercici vinent i posteriors.

    El tercer punt és l’únic que dependrà de la liquiditat de l’Estat a més de la seva bona voluntat (no rieu!)

    Ara podem començar a aplicar mesures als ciutadans corrents:

    • Eliminació dels instruments jurídics i econòmics que permeten tributar quantitats ridícules (1%) front del tribut de la feina (entre 24% i 43%)
    • Activació de polítiques tributàries que permetin fer aflorar la economia submergida
    • Persecució del frau fiscal i de l’evasió de capitals
    • Regulació per tal d’evitar l’especulació, els negocis també han de ser ètics i morals

    I és ara, un cop hem arribat a l’aplicació d’aquestes mesures (i d’altres, que segur m’he descuidat) quan el govern pot reclamar un sacrifici a la generalitat del poble Català, i aquest poble, responsable com cap altra, farà el sacrifici que li demanen per dues raons: perquè és el que toca i perquè qui li ho demana ha fet tot el calia abans d’arribar a aquest punt.

    Però ara com ara, el MH President Mas només està afavorint la “Particularitat de Catalunya” i l’Estat Espanyol.

    Recordi, senyor Mas, GE-NE-RA-LI-TAT, és això i res més.

     


  4. Can Pixa

    setembre 27, 2011 by octavi

    Avui ho he sentit a la ràdio i em vaig fer creus. Després ho he pogut contrastar amb la premsa i ja he acabat d’indignar-me del tot. Que els espanyols pensen que el Parlament Català només serveix per a fer nosa ja ho sabíem; que l’estat espanyol i tot els seus mecanismes -legislatiu, executiu i judicial- es passen pel forro el que decidim els catalans (a través del parlament) també ho sabem, però el que és impensable és que el “govern dels millors” faci exactament el mateix. En Mascarell ho ha consumat ahir, amb “l’acord amb les majors”. La llei del cinema va ser pactada i aprovada amb els vots a favor de tots els grups de la cambra tret dels ciutadans i PP, per descomptat. Era una fita important, perquè equilibrava una situació desfavorable i injusta que fa molts anys que durava. I dic equilibra perquè, en justícia, l’únic idioma que hauria de “vehicular” el cinema és el català.

    Però, com sempre, els catalans ens hem d’empassar el que ens fan i el que ens fem. Resulta que no s’hi arriba al 50%, només al 35%; resulta, a més, que aquest percentatge s’assolirà el 2016; per últim, per acabar d’adobar-ho, aquest “esforç” el pagarem nosaltres.

    No només canviem l’esperit de la llei sinó que també pervertim un dret per tal de fer-ho de pagament.

     

    Segons en Mascarell, era l’únic acord possible i aquí tornem a topar amb la legitimitat malmesa del Govern de Catalunya. Se suposa que el Parlament legisla i el Govern ha de fer complir aquesta llei. I en Mascarell diu que no pot fer-la complir, que només pot arribar a un acord amb qui no vol complir la llei.

     

    Bé, si del que es tracta és d’acordar de quina manera ens “acomodem” a la llei, jo -i la resta de catalans- estem legitimats per a fer el mateix. Des d’ara podem saltar-nos els semàfors, pixar al mig del carrer, saltar-nos els peatges, no pagar el cànon de l’aigua, no pagar l’IRPF, no pagar l’IVA ni la seguretat social, etc.

    Amb aquestes mesures de pressió, passat un temps, convoquem el President Mas a una reunió per tal d’acordar amb quina part d’aquestes obligacions acomplirem i quant de temps “oferirem” per assolir aquell nivell d’acompliment.

    No us sembla just?


  5. Tahrir com a símbol

    abril 10, 2011 by octavi

    Va ser tota una sorpresa, ningú no s’esperava que els tunisians, els egipcis, els libis, etc, plantessin cara als governs dictatorials que els ofegaven. L’esclat va començar a Tunísia i es va estendre a la resta del Magreb. Els estereotips occidentals ens feien considerar Hosni Mubarak com el governant més demòcrata de tot el Magreb. Evident ens vam equivocar, la manca de coneixements i la manca d’interès en els problemes dels pobles del nord de l’Àfrica ens va donar una visió errònia d’aquest dictador. Vam poder veure el veritable llautó d’aquest règim en la resposta a la obstinada sed de llibertat del seu poble. Repressió i assassinats a plena llum del dia a ple carrer.

    És evident -vist amb la perspectiva i, sobre tot, amb la informació necessària- que els governs d’aquests països “occidentalitzats”, “democratitzats” i “econòmicament desenvolupats”, són, però, més semblants a la dictadura franquista que a les democràcies occidentals.

    El que va quedar en el record de tothom -augmentat per la paròdia polonesa- és el nom de la plaça que els cairotes van triar per a fer-se forts i no en-retirar-se fins assolir els seus objectius. Plaça Tahrir.

    I és aquesta plaça, el símbol d’una revolució que tard o d’hora havia d’arribar. En paraules del sociòleg i opositor Tunisià Sadri Khiari

    “no hi ha servitud voluntària sinó només l’espera pacient del moment de l’eclosió”

    Tot i els assassinats, tot i la repressió, tot i la enorme desigualtat de forces entre els règims opressors i els pobles, aquestes persones van ser capaces de derrocar la dictadura.

    Així, doncs, podem establir els paral·lelismes precisos amb la nostra servitud, la nostra dependència. La nostra servitud no és pas voluntària, sinó que estem esperant, pacients, el moment de l’eclosió. Però ja hem esperat massa. El moment de l’eclosió ha arribat. La oportunitat que ens dona la proposta de llei d’independència és molt bona. Aprofitem-la.

    Lluitar sense descans per a fer que els nostres polítics, representants de la nostra voluntat política, votin a favor d’allò que volem i que necessitem és la nostra responsabilitat.

    Què ens hi juguem? Evidentment, no vindran a matar-nos; la democràcia espanyola, no cal dir-ho, no és exemplar i, evidentment intentaran reprimir-nos, però podem comparar el patiment que ens causarà amb el patiment que ha causat una dictadura com la de Mubarak?

    La nostra lluita és molt menys arriscada, potser acabarem a la presó, potser ens jutjaran per desobediència o per qualsevol dels altres motius de la seva maleïda llei, potser ens torturaran, com han fet amb d’altres, però que és això comparat amb la repressió d’una dictadura com la Tunisiana? I si ells han perseverat, tot i els morts, perquè nosaltres no podem fer el mateix?

     

    Podem convertir el Parc de la Ciutadella en la nostra plaça Tahrir? Podem estar-nos allà fins que la llei sigui aprovada? Podem instar els parlamentaris a que votin en consciència i no pas en clau de partit o de “governabilitat malentesa”? Podem cridar fort per tal que a Europa ens sentin, també, i sàpiguen que ens ha arribat l’hora de l’eclosió?

     

    Tot depèn de nosaltres. Fem la nostra plaça Tahrir!

     

     


  6. Blog-droid

    març 11, 2011 by octavi

    Avui estreno el meu ‘client’ de wordpress per a android. De fet aquesta entrada l’he feta des de la meva tablet. Espero que ara pugui escriure una mica més


  7. Contradiccions i accions

    octubre 27, 2010 by octavi

    Sembla mentida que, després de l’allau de documentació que Wikileaks ha posat en circulació, encara no hi hagi cap iniciativa per a posar “justícia” en aquesta qüestió de l’Iraq. No entenc com el TPI (Tribunal Penal Internacional) no actua d’ofici i comença a “instruir” una causa en contra dels responsables que tothom coneix. La jurisdicció d’aquest tribunal concerneix crims de guerra i no especifica cap restricció territorial, tret dels Estats Units, els quals no reconeixen legitimitat per a actuar en contra dels seus ciutadans.

    Però i la Gran Bretanya? Wikileaks ha descobert que l’exercit britànic instruïa els seus militars per tal d’avesar-los en pràctiques de tortures. Aquestes pràctiques, per cert, estan fora de la legalitat internacional. Si visiteu el web del TPI (http://www.icc-cpi.int/) veureu que els casos actuals només investiguen crims comesos per africans, però en cap cas hi ha cap “occidental”.

    Potser hauríem d’iniciar una campanya d’enviaments de cartes de petició d’investigació al fiscal d’aquest organisme per tal que investiguin aquests afers. Empaiteu-los, escriviu correus, cartes, denuncieu-lo als vostres blogs, però fem alguna cosa. Igual que ens vam mobilitzar contra la guerra, ens hem de mobilitzar contra els resultats de la guerra.

    L’adreça electrònica de l’oficinal del fiscal és: otp.informationdesk@icc-cpi.int


  8. L’estratègia de la confusió

    juliol 6, 2010 by octavi

    És evident que, tot i que no estic d’acord en continuar amb la estratègia -eterna- de molt soroll per no res, aquesta vegada sembla que la mani del dissabte fa mal. Però no pas a Espanya, sinó al PSOE. La munició política que tindran els pperos amb les fotos del MH amb el lema de “Som una Nació i Nosaltres Decidim” li fa massa mal al ZP i no li ve de gust haver de “combatre” els nois i noies del Rajoy. I com que la màxima del PSC és “guanya ZP, guanya Catalunya” (és evident, oi?) li han de treure les castanyes del foc. Així tenim la Chacon amb la seva naturalitat habitual, deixar anar la ximpleria de que el 95% de l’Estatut és constitucional. Un mica de confusió, per a les ments privilegiades de la nostra societat, que pensen que la quantitat és equiparable a la qualitat.

    Però hi ha més, els del PSC frisen per canviar el lema, perquè volen “domesticar” la mani i que sigui exactament una demostració de força del PSC. I si no resulta, pots trencar la mani i demostrar que estàs refredant els ànims (“posar , seny”que dirien alguns).

    El problema de tot plegat, doncs, no és pas el lema, sinó qui controla la mani, qui controla els mecanismes de la societat catalana. I el PSC en vol ser l’únic “representant” dels Catalans.

    De sort que a Òmnium hi ha gent assenyada, valenta i forta que resisteix les pressions brutals d’aquesta “troupe” sucursalista.


  9. Què fer?

    juny 28, 2010 by octavi

    Manifestacions? Editorials? Rebuig públic? Rebuig polític? Com diu la Carme Laura Gil al seu blog, no ploraré pas!

    El que no aclareix (almenys al seu coc ràpid) és quina ha de fer el poble català. Jo fa molt i molt de temps que ho tinc força clar. Votaré qualsevol opció independentista amb garanties, que es presenti a les properes eleccions, siguin de l’àmbit que siguin. Sobre tot les properes eleccions autonòmiques. De moment hi ha diverses opcions, algunes més concretes que d’altres:

    1. La proposta de candidatura única sobiranista (http://www.manifest12abril.cat/Inicial.aspx)
    2. La proposta que ha fet Reagrupament, de declarar de manera unilateral la independència i posar-ho a referèndum del poble català
    3. La possible candidatura d’en Joan Laporta

    Qualsevol opció és vàlida, sempre que empenyi cap a la independència.

    No em manifestaré

    No demanaré respecte perquè Espanya fa molt de temps que no ens en té gens.

    No votaré els socialistes, ni els republicans ni els d’esquerra ni CIU ni cap dels partits polítics catalans que actuen en la comèdia autonomista -federalista- o d’encaix.

    I res més a dir!


  10. Societat i individus

    juny 27, 2010 by octavi

    Llegeixo al bloc de l’amic Josep, que en Rousseau proposava una incògnita plenament vigent, la del signe del bon govern. Deia, en Rousseau,  que l’home “natural” no s’associa, que la família i la tribu és un element artificial que acaba amb la nostra bondat. Evidentment obvia un fet incontestable i és que quan naixem -abans i tot- ja estem establint relacions socials amb la nostra mare. En el decurs de la nostra vida, a més de la mare, amb el nostre pare i germans. Si observem els animals, veurem que tots formen famílies i que tots els individus hi participen d’actes de relacions socials, com ara la cura, l’educació, l’esbarjo, els sentiments d’afecte o de rebuig, etc.

    Els humans, animals com som, també fem el mateix. De la família al grup només hi ha un petit pas, el sentiment de camaraderia és, també, consubstancial a l’animal i forma part de l’ésser humà. Així, doncs, agrupar-se per a caçar, explorar, divertir-se, educar, etc és quelcom absolutament natural.

    Si acceptem aquests fets, no podem estar d’acord amb en Rousseau, ja que tot el seu pensament es basa en la negació d’aquests fets.

    De la mateixa manera que els humans tenim molts elements comuns -entre els quals els que he exposat- també podem dir que cada persona és, en si mateixa, un món. Això fa que la societat sigui diversa. Crec, a més, que quan més culta és una societat, més diversa és. La nostra, la catalana, és una societat molt diversa i, per tant, amb molts anhels diferents. També en els anhels compartits hi ha tants matisos que fan més divers fins i tot allò que és comú. I és signe de societat moderna acceptar aquestes diferències i saber conviure amb elles de grat; fins i tot quan no les hi compartim (com ara la religió).

    Els governs, per definició, són reflex de la societat i quan millor és la majoria de la societat, millor és el govern.

    La resposta, doncs, a la pregunta de “quin és el signe del bon govern” no pot tenir una resposta senzilla, com demana en Rousseau, sinó que és justament el contrari. Perquè un bon govern no és aquell que fa les millores coses i de la millor manera possible, sinó que és el que millor assoleix la majoria dels anhels dels seus conciutadans. Així que per trobar els “signes” o les evidències de bon govern, primer hem de conèixer els anhels -amb tots els seus matisos- de la societat governada; després haurem de ser capaços de valorar de manera ponderada, l’acció de govern per tal de veure si encaixa en la nostra societat.