Històricament, el govern de la Generalitat s’anomenava així perquè representava la “generalitat” del poble de Catalunya. És a dir, la prioritat és el bé col·lectiu. En nom d’aquest col·lectiu treballem i del benefici que en traiem paguem impostos. Aquests impostos, no s’ha d’oblidar, tenen l’objectiu de proveir de bens comuns -generals- per tal de redistribuir la riquesa i de fomentar-ne més, de riquesa. Aquest bé comú és el que fonamenta, a més dels impostos, la capacitat de expropiació que tenen els governs. La capacitat de restringir una llibertat individual pel bé col·lectiu.
Aquests darrers dies no paro de sentir al M.H. President Mas, omplir-se la boca amb paraules grandiloqüents sobre responsabilitat, deure, sacrifici. Entre d’altres diu que està actuant com s’hauria d’haver fet fa molt de temps i que aquests sacrifici que ens demana (demana?) és la única sortida possible a la crisi. Bé, de fet ens en posa una altra, de solució, la de “la mort”.
És evident, i no seré pas jo qui ho negui, que s’han de prendre mesures per tal d’evitar el col·lapse, però són les mesures que calen?
Els nord-americans, en afrontar els problemes, actuen en dues fases, la primera s’anomena half-messures i la segona full-messures. És tracta de començar fent allò que sigui més “lleuger” per intentar resoldre el problema; si aquestes “half-messures” no donen resultat, aleshores apliquen les “full-messures”, el que aquí anomenaríem “mesures dràstiques”.
En el cas del MH President Mas, sembla que ha anat directament a la segona fase, la de “full-messures”, i s’ha oblidat de la primera. Quines haurien d’haver estat les primeres mesures, evidentment no sembla que sigui la de collar la generalitat dels catalans, sinó més aviat començar amb ètica i moral, començar per donar exemple:
- Anul·lació de la multiplicitat de sous dels càrrecs públics
- Eliminació dels beneficis dels ex MH i de qualsevol altre càrrec polític
- Regulació dels sous públics per fer-los dignes però humils, molt humils
- Legislació sobre privilegis especials com ara jubilacions i sous d’empleats de Caixes d’Estalvi o qualsevol altre ens públic
- Racionalització de l’estructura administrativa:
- Les atribucions de les Diputacions i els Consells Comarcals han de passar a la Generalitat
- Els ajuntaments han de poder formar mancomunitats orientades a la gestió i no al fet geogràfic o de límits territorials
- Les mancomunitats locals no han de generar més estructura administrativa, aquesta ha de ser absorbida per l’estructura dels ajuntaments
- Les mancomunitats locals han de poder constituir-se, també, per l’assoliment d’un objectiu limitat en el temps; un cop assolit, hauran de ser dissoltes
- Aplicació de mesures d’estalvi estructurals (agregació de compres, mobilitat de personal, simplificació de la gestió, etc.)
Un cop s’hagi aplicat aquestes mesures, les quals no només produeixen un estalvi (encara que sigui petit), sinó que també reporten respecte als polítics que hauran d’abordar les reformes impopulars.
El següent pas és una vella reivindicació que no podem tolerar per més temps:
- Aturada de l’espoli fiscal
En aquesta qüestió no podem admetre l’excusa de que a Espanya no tenen diners (els nostres, es clar). Hi ha tres aspectes que s’han de tractar en aquesta qüestió:
- Legislació, regulació, gestió, recaptació i administració de tots els ingressos públics de Catalunya per part de la Generalitat de Catalunya
- Limitació de la contribució a la caixa comuna. No hauria de ser més del 4%, com diuen els experts. Fins i tot jo proposaria que aquesta limitació fos directament proporcional a l’estat de l’economia de Catalunya
- Rescabalament de la pèrdua econòmica i dels danys produïts en el desenvolupament de Catalunya
El primer i el segon punt són aplicables sense importar “els diners” que tinguin a Espanya, és una qüestió que afecta l’exercici vinent i posteriors.
El tercer punt és l’únic que dependrà de la liquiditat de l’Estat a més de la seva bona voluntat (no rieu!)
Ara podem començar a aplicar mesures als ciutadans corrents:
- Eliminació dels instruments jurídics i econòmics que permeten tributar quantitats ridícules (1%) front del tribut de la feina (entre 24% i 43%)
- Activació de polítiques tributàries que permetin fer aflorar la economia submergida
- Persecució del frau fiscal i de l’evasió de capitals
- Regulació per tal d’evitar l’especulació, els negocis també han de ser ètics i morals
I és ara, un cop hem arribat a l’aplicació d’aquestes mesures (i d’altres, que segur m’he descuidat) quan el govern pot reclamar un sacrifici a la generalitat del poble Català, i aquest poble, responsable com cap altra, farà el sacrifici que li demanen per dues raons: perquè és el que toca i perquè qui li ho demana ha fet tot el calia abans d’arribar a aquest punt.
Però ara com ara, el MH President Mas només està afavorint la “Particularitat de Catalunya” i l’Estat Espanyol.
Recordi, senyor Mas, GE-NE-RA-LI-TAT, és això i res més.