Fa temps que em ronda el cap comprar un ordinador a la meva filla de 8 anys. Tant ella com el seu germà de 5 anys, fa temps que “juguen” amb el meu portàtil i ja toca que la més gran tingui un portàtil en propietat. El Marcel encara no sap llegir i escriure prou bé com per a tenir-ne un, però si continua evolucionant com fins ara, potser el seu portàtil arriba abans dels 8.

No és d’ara, que fan coses a l’ordinador, fa temps que vaig descobrir el Tux 4 Kids^[1] i entre aquests, sobre tot, el tuxpaint i el tuxtyping. Amb el primer fan tota mena de dibuixos i xalen com “criatures” (mai millor dit). El segon és, sobre tot, preferència del Marcel, ja que li encanta “destruir” meteorits i menjar “peixets”. Juntament amb el tux, l’altre col·lecció de jocs interessants és el GCompris^[2]. N’hi ha un munt de jocs educatius de primer nivell i en català!

A més d’aquestes dues col·leccions, el Marcel i l’Emma també juguen amb el youtube. L’Emma poc, la veritat. El Marcel, però, és un fanàtic dels seus dos personatges preferits: el Ben 10 i l’Spiderman. Del primer només hem trobat “collages” amb música, però són molt entretinguts. Del segon vam trobar un canal youtube amb uns quants episodis en anglès. Tot i no saber-ne, el Marcel els segueix repetidament amb gran delit.

Fa no gaire. vam descarregar un episodi de Bola de Drac, amb dues pistes d’àudio; en japonès i en català. El vam reproduir amb una mena de PVR ^[3] fet de bricolatge amb una placa miniITX i comandament a distància. El cas és que encara no el tinc ben configurat i no sé com seleccionar la pista d’àudio i en reproduir, va sortir en Japonès (per defecte). Li vaig dir al Marcel que si volia veure una altra cosa i em va dir

No importa l’idioma, papi, importa la història

I va continuar mirant tot pinxo. Em va deixar de pasta de moniato, li vaig somriure i vaig deixar-lo amb els dibuixos en japonès.

Bé, el cas és que, com ja he dit, fa temps que cerco un ordinador adient per a l’Emma. Les característiques han de ser:

• Lleuger
• Robust
• Baix consum energètic
• Evidentment, amb Linux

Per lleugeresa, ha de ser un netbook, de 10 polzades anirà bé. Per robustesa, ha de ser de carcassa resistent i pensat per a que no rellisqui. El disseny és prescindible, tot i que ja m’ha demanat que sigui rosa o, al menys, “d’un color maco”. Per robustesa i per economia energètica (i perquè tampoc no cal tant d’espai) un disc dur d’estat sòlid, de 16G o 32G. També seria idoni que tingués pantalla tàctil, ja que trobo que moltes de les coses es poden fer amb els dits (i cada cop més) en comptes de amb ratolí.

De tot el que he vist, m’havia cridat l’atenció el Dell mini 10 (i el 10v), acompleix amb tots els requeriments tret d’algun petit matis. El preu final és de 412€. Tot amb tot, i com que el seu aniversari encara no ha arribat, he continuat tafanejant i m’he trobat amb uns apunts interessants de’n Giorgio Grappa^[4], on parla del seu DELL Latitude 2100 (Pneumàtix). En concret, l’intitulat 20 segons ^[5], em va fer avaluar el Latitude 2100 com a adversari del mini10.

Les diferències són significatives en alguns aspectes, però no tant en altres. La veritat, però, és que la pantalla tàctil ja és un punt a favor sobre el mini10. El preu final (a falta de confirmar el canvi del disc dur pel d’estat sòlid) és de 438€. La diferència econòmica, doncs, no és prou significativa com per a descartar-ho.

En tots dos casos, el color ha de ser negre, però com ja he dit, això és prescindible. Sobta que el mateix producte als Estats Units i a l’Estat Espanyol tinguin opcions diferents. En el cas nordamericà, per exemple, no n’hi ha pas, de pantalla tàctil. En el cas espanyol no es pot triar el color ni el tipus de processador. Suposo que tot plegat tindrà a veure amb els estudis de mercat.

Encara rumiaré una mica més…

Enllaços

[1] http://tux4kids.alioth.debian.org/

[2] http://gcompris.net

[3] http://ca.wikipedia.org/wiki/Enregistrador_personal_de_v%C3%ADdeo

[4] http://www.blogger.com/profile/09266708514270747144

[5] http://laventuradelpingui.blogspot.com/2010/01/20-segons.html

Música:

Com sempre, una peça de música. En aquest cas (una altra vegada) Chopin, la música del qual cada dia em té més enganxat. És tracta de “Nocturn Op 15 No 2 en Fa sostingut major“, interpretat per en Paul Cantrell (el qual he trobat aquí: http://innig.net/music/inthehands/2005/11/12/105

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

La “democràcia” espanyola, la constitucional, ha deixat clar el seu nivell moral i democràtic. Ja ho va dir la De La Vega, “la independència no cabe en la constitución” i els jutges ho han palesat. Tot i que el problema no són pas els jutges, sinó les lleis que han d’aplicar i la moral de la societat espanyola. Hem vist com un exercici de llibertat d’expressió com una consulta popular és des-legitimat, reprovat, condemnat i prohibit; mentre que altrament es garanteix el dret a manifestar-se el mateix dia a la falange. Recorde-m’ho, per si algú se n’ha oblidat, que aquest és un grup de ideologia feixista, representant i hereu de la dictadura franquista; dictadura que ha assassinat, reprimit i aixafat qualsevol bri de democràcia i de llibertat durant una bona pila d’anys; recordem, també, que aquesta ideologia ha provocat la Segona Guerra Mundial i la Guerra Civil Espanyola i ha constituït el fonament ideològic i moral d’una bona part de les dictadures del món.

Així, doncs, que podem esperar d’aquesta democràcia. Podem estar d’acord o no amb la idea de la independència, però no podem de cap manera acceptar ni tolerar aquesta situació. No podem acceptar que es protegeixi el dret de llibertat d’expressió i de manifestació a la falange i no es permeti una consulta popular. I hi insisteixo, no importa si la consulta és sobre la independència o sobre fer un carrer només de vianants o no. Una consulta popular s’ha de poder fer sempre, tret que la democràcia no tingui els fonaments necessaris ni la moral adient.

Aquesta setmana commemorem el 295 aniversari de la lluita del nostre poble en contra de una altra forma de feixisme, l’absolutisme borbònic. Després de 295 anys, encara ara hem de suportar que un règim borbònic ens impedeixi expressar les nostres aspiracions legítimes, pacífiques i democràtiques. La manifestació de divendres ha de ser multitudinària. Ens hi hem de sumar tots, tot i viure (com és el meu cas) lluny de Barcelona.

El diumenge, a Arenys, hi haurà una gran expectació, hi haurà molts mitjans de comunicació ja que la confluència de la consulta i la mani feixista es preveu “calenta”. Hi hem de ser, hem de fer pinya, hem de mostrar que no ens intimiden i hem de recolzar i animar als arenyencs.

Aquesta setmana és històrica per molts motius, i hem de fer un esforç per exhibir la nostra determinació. El nostre anhel de llibertat no és pas un somni prescindible; no és d’aquella mena d’anhels que tenim per a animar-nos a viure, sinó que volem fer-ho realitat. I per això hem d’esforçar-nos, sense esforç, sense feina, sense treball no hi haurà, mai, llibertat.

En les properes setmanes, hi posarem en marxa una iniciativa destinada a coordinar la celebració de referèndums com el d’Arenys arreu de Catalunya. Us mantindrem informats

Música: Simfonia número 9, del Nou Món, d’Antonin Dvořák

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Hi ha coses que donen resultats de la manera més inesperada. Només cal veure el resultat que està donant la convocatòria de consulta popular d’Arenys de Munt. Encara no s’ha celebrat i ja ha començat a donar-ne fruits. D’entrada deixar la colla del ZP en evidència, aquells de “si tu no vas ellos vuelven” resulta que són més casposos que els que poden “volver”. Al cap i a la fi per a que serveix una constitució, sinó? I a l’argument de la constitució li podem sumar el que fa un periodista de l’ABC, el constitucional és un poder polític que “emana del pueblo” i voler no fer-li cas és un atemptat contra els fonaments de l’estat de dret.

I és que hi ha expressions que depèn com es facin servir poden resultat més aviat perilloses. A veure, un estat de dret que vol dir? Potser que la màxima expressió democràtica, és a dir, el poble, hi ha d’estar tancat a dins? No era allò de “poder assolir tots els anhels polítics dels pobles sense vessament de sang”?

El que és més curiós, però, és que els fem més por nosaltres, els catalans, que totes les bombes de la ETA juntes. Només hem dit una mica més alt que de costum que volem expressar-nos sobre “la qüestió” i tothom s’hi fica histèric.

Però com ja he dit, en traurem un bon profit de tot plegat; de fet ja n’estem traient.

No falteu el tretze a Arenys, hem de fer pinya!

Música: Mal moment a Eivissa, de Guillamino, la trobareu a ritmes.cat (http://www.ritmes.net/pritmes/rtItem.jsp?hiItemId=186512117&hiItemNom=audio&hiEstil=dance)

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Per a en Dan Halbert, el camí cap a Tycho va començar a la universitat, el dia que la Lissa Lenz li va demanar que li deixés l’ordinador. El de la Lissa s’havia espatllat i, si no n’hi deixaven un, suspendria el projecte semestral. No gosava demanar-lo a ningú, tret d’en Dan.

Això va posar en Dan davant d’un dilema. Volia ajudar la Lissa, però si li deixava l’ordinador, la Lissa potser llegiria els seus llibres. D’entrada, a banda del risc que t’engarjolessin durant molts anys per deixar llegir els teus llibres a algú altre, la simple idea de fer-ho el va deixar de pedra. Com tothom, havia après des de l’escola primària que compartir llibres estava malament i era lleig, una cosa que només feien els pirates.

A més, no hi havia gaires esperances que l’Autoritat de Protecció del Programari (ASP) no l’enxampés. A les classes d’informàtica en Dan havia après que tots els llibres portaven un supervisor de copyright que informava l’Agència Central de Llicències sobre quan, on i qui llegia els llibres. (Aquesta informació servia per detectar lectors pirates, però també per vendre perfils personals sobre hàbits de lectura als comerciants). La propera vegada que l’ordinador es connectés a la xarxa, l’Agència Central de Llicències el descobriria. Ell, com a propietari de l’ordinador, rebria el càstig més sever, per no haver pres les mesures necessàries per impedir el delicte.

És clar que no era segur que la Lissa tingués intenció de llegir els seus llibres. Potser només volia l’ordinador per escriure el projecte, però en Dan sabia que la Lissa venia d’una família de classe mitjana que amb prou feines es podia permetre pagar la matrícula, i de les taxes de lectura ni en parlem. Probablement, per poder acabar la carrera la Lissa no tindria més remei que llegir-se els seus llibres. Entenia la situació: ell mateix s’havia hagut d’endeutar per pagar per tots els articles d’investigació que llegia. (El 10% d’aquestes taxes era per als autors dels articles. Com que en Dan tenia la intenció de fer carrera en el món acadèmic, existia l’esperança que els seus mateixos articles d’investigació, si se citaven sovint, li reportarien ingressos suficients per tornar el préstec).

Més endavant, en Dan aprendria que antigament tothom podia anar a la biblioteca i llegir articles, i fins i tot llibres, sense haver de pagar. Hi havia investigadors independents que llegien milers de pàgines sense necessitat de recórrer a les beques de biblioteca de l’estat. Però des dels anys noranta del segle passat, les editorials, tant comercials com no comercials, havien començat a cobrar per l’accés als articles. L’any 2047, les biblioteques que oferien accés públic gratuït a la literatura acadèmica eren un vague record.

Naturalment, hi havia maneres de saltar-se el control de l’ASP i de l’Agència Central de Llicències, però també eren il·legals. Un company de la classe d’informàtica d’en Dan, Frank Martucci, havia aconseguit una eina de depuració il·legal i la feia servir per evitar el codi de supervisió de copyright quan llegia llibres. Però ho havia comentat a massa amics i un d’ells el va denunciar a l’ASP a canvi d’una recompensa (els estudiants, fortament endeutats, queien fàcilment en la traïció). El 2047 en Frank va ingressar a la presó: no per lector pirata, sinó per posseir un depurador de programari.

Més endavant, en Dan aprendria que antigament tothom podia tenir eines de depuració. Fins i tot hi havia hagut depuradors gratuïts que es podien obtenir en CD-ROM o descarregant-los de la xarxa. Però els usuaris no professionals els van començar a fer servir per saltar-se els supervisors de copyright, i al final un jutge va sentenciar que, a la pràctica, aquesta s’havia convertit en llur funció principal. Des d’aleshores van ser il·legals i els desenvolupadors de depuradors van acabar a la presó.

Evidentment els programadors continuaven necessitant depuradors, però el 2047 els proveïdors de depuradors només en distribuïen còpies numerades, i només als programadors oficialment autoritzats i assegurats. El depurador que en Dan feia servir a l’aula d’informàtica es trobava rere un tallafoc especial perquè només es pogués fer servir per als exercicis de classe.

També era possible evitar els supervisors de copyright instal·lant un nucli del sistema modificat. Amb el temps en Dan descobriria que, al tombant de segle, havien existit nuclis lliures, i fins i tot sistemes operatius complets lliures. Però no només eren il·legals, com els depuradors, sinó que no es podien ni instal·lar si no se sabia la contrasenya arrel de l’ordinador. I ni l’FBI ni el servei tècnic de Microsoft donaven aquesta informació.

En Dan va arribar a la conclusió que senzillament no li podia deixar l’ordinador a la Lissa, però no es podia negar a ajudar-la, perquè n’estava enamorat. Cada vegada que tenia l’oportunitat de parlar amb ella se sentia ple de joia. I que l’hagués escollit a ell per demanar-li ajuda potser volia dir que ella també n’estava enamorada.

En Dan va resoldre el dilema d’una manera encara més impensable: li va deixar l’ordinador i li va donar la seva contrasenya. D’aquesta manera, si la Lissa llegia els llibres, l’Agència Central de Llicències pensaria que era ell qui els llegia. Això no deixava de ser un delicte, però l’ASP no el descobriria d’una manera automàtica. Només ho sabrien si la Lissa el denunciava.

Evidentment, si la universitat mai arribava a saber que li havia donat a la Lissa la seva pròpia contrasenya, s’hauria acabat la carrera de tots dos com a estudiants, independentment del que la Lissa hagués fet amb la contrasenya. La política de la universitat era que qualsevol intromissió en el sistema de control de l’ús que feien els estudiants dels ordinadors justificava la presa de mesures disciplinàries. No importava si amb això s’havia causat, o no, cap dany: el delicte era impedir que els administradors et vigilessin. Donaven per fet que això implicava que s’estava fent alguna altra cosa prohibida, però no necessitaven saber de què es tractava.

Normalment els estudiants no eren expulsats directament per aquest delicte, sinó que se’ls impedia l’accés als sistemes informàtics de la universitat, de manera que inevitablement suspenien totes les assignatures.

Més endavant, en Dan sabria que aquest tipus de política universitària no va aparèixer fins als anys vuitanta del segle passat, quan els estudiants universitaris, en massa, van començar a fer servir els ordinadors. Abans les universitats tenien una actitud diferent de cara a la disciplina dels estudiants: penalitzaven les activitats perilloses, però no les que tan sols aixecaven sospites.

La Lissa no va denunciar el Dan a l’ASP. La decisió d’ajudar-la va fer que s’acabessin casant, i també que es qüestionessin el que els havien ensenyat de petits sobre la pirateria. La parella començà a llegir llibres sobre la història del copyright, la Unió Soviètica i les seves restriccions sobre les còpies, i fins i tot sobre la Constitució originària dels Estats Units. Van anar a viure a Luna, on van conèixer altres persones que també havien fugit de l’òrbita del llarg braç de l’ASP. Quan el 2062 va esclatar la Revolta Tycho, el dret universal a llegir es va convertir ràpidament en un dels seus objectius centrals.

Nota de l’autor

El dret a llegir és una batalla que s’està lluitant avui dia. Encara que potser passin 50 anys abans que el nostre estil de vida actual no caigui en la foscor, la majoria de les lleis i pràctiques descrites més amunt ja han estat proposades, i moltes han entrat en vigor als EUA i en altres països.

Als EUA, la llei Digital Millennium Copyright Act de 1998 va establir les bases legals per restringir la lectura i el préstec de llibres digitals (i també altres tipus de dades). El 2001 la Unió Europea va imposar restriccions similars en una directiva sobre el copyright.

Hi ha una excepció: la idea que l’FBI i Microsoft tinguin les contrasenyes arrel dels ordinadors personals i les ocultin als usuaris no ha estat proposada. Es tracta d’una extrapolació a partir de les propostes de deposició de claus del govern dels EUA, com ara l’anomenat Clipper Chip, juntament amb una tendència a llarg termini: els sistemes informàtics cada cop estan més dissenyats perquè els operadors remots puguin controlar els usuaris que els fan servir.

Però cada vegada ens estem apropant més a aquest punt. El 2001, el senador Hollings, finançat per la Disney, va proposar un projecte de llei anomenat SSSCA (ara conegut amb el nom de CBDTPA) que faria que tots els ordinadors nous tinguessin un sistema de restricció de còpies que els usuaris no es poguessin saltar.

El 2001 els EUA van intentar fer servir la proposta de tractat de l’Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques (ALCA) per imposar les mateixes normes a tots els països de l’hemisferi occidental. L’ALCA és un dels anomenats tractats de “lliure comerç”, dissenyats en realitat perquè les empreses tinguin més poder sobre els governs democràtics. La imposició de lleis com la DMCA forma part d’aquest esperit. L’Electronic Frontier Foundation demana a la gent que expliqui als altres governs per què s’han d’oposar a aquesta estratègia.

L’ASP, que de fet (en anglès, SPA) és la sigla de la Software Publisher’s Association, ha estat substituïda en aquest paper de tipus policial per la BSA (Busines Software Alliance). Oficialment, avui per avui no és un cos policial, però a la pràctica actua com si ho fos. Mitjançant mètodes que recorden els de l’antiga Unió Soviètica, convida la gent a informar sobre els companys de feina i els amics. El 2001 la BSA va promoure una campanya de terror a l’Argentina que amenaçava amb indirectes la gent que compartia programari dient-los que serien violats a la presó.

Quan es va escriure aquest relat, la SPA es dedicava a amenaçar els petits proveïdors de serveis d’Internet (ISPs), exigint-los que permetessin que la SPA supervisés tots els usuaris. La majoria d’aquests proveïdors cedeixen davant les amenaces perquè no es poden permetre enfrontar-se judicialment a això (Atlanta Journal-Constitution, 1 d’octubre de 1996, D3). Almenys un proveïdor de serveis d’Internet, Community ConneXion, a Oakland (Califòrnia), es va negar a cedir a les pressions i va ser demandat. Posteriorment l’SPA va retirar la demanda, però va aconseguir la llei DMCA, que els donà el poder que cercaven.

Les polítiques de seguretat universitàries descrites al relat no són imaginàries. Per exemple, els ordinadors d’una de les universitats de l’àrea de Chicago mostren aquest missatge quan l’usuari obre una sessió:

“Només els usuaris autoritzats poden fer servir aquest sistema. Les activitats dels usuaris que facin servir aquest sistema informàtic sense autorització o extralimitant-se en les seves funcions podran ser supervisades i registrades pel personal de sistemes. Durant la supervisió dels usuaris que facin un ús indegut del sistema o durant el manteniment dels sistemes, també es poden supervisar les activitats dels usuaris autoritzats. La persona que faci servir aquest sistema accepta explícitament aquesta supervisió i queda advertida que, si en la supervisió apareixen indicis d’activitats il·legals o d’incompliment de la normativa universitària, el personal de sistemes podrà aportar aquestes proves a les autoritats universitàries o a les forces de seguretat”.

Aquesta és una interpretació interessant de la Quarta esmena de la Constitució dels EUA: obligar els usuaris a renunciar, per endavant, als drets que s’hi reconeixen.

Aquest article es va publicar el febrer de 1997 a Communications of the ACM (vol. 40, núm. 2). La “Nota de l’autor” es va actualitzar el 2002. Aquesta versió forma part de Free Software, Free Society: Selected Essays of Richard M. Stallman, 2002, GNU Press (http://www.gnupress.org); ISBN 1-882114-98-1. Es permet la còpia literal i la distribució per qualsevol mitjà de tot aquest article, sempre que es reprodueixi aquest avís.

Aquest relat mostra com seria el món en cas que coses com el cànon digital tirin endavant.

La teva signatura també és important!

http://www.todoscontraelcanon.es/index2.php?body=suscribe_firmas

He agafat aquest relat d’aquí: http://www.culturalliure.cat/llibre/programari-lliure-societat-lliure/dret-a-llegir/

Música: “Cuentos de Juventud – Canción de Mayo”, d’Enric Granados. Interpretat per la Mònica Alianello

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Demà és l’Onze de Setembre. Aquest és el dia en que el poble de Catalunya ret homenatge als morts que van defensar les nostres llibertats. Aquest dia és, doncs, festa. I és festa oficial, de manera que s’ha de celebrar a tota Catalunya i el comerç ha de romandre tancat. Aquesta data s’anomena Diada Nacional.

Però podem dir que és veritablement nacional?

Es celebra a tot el territori del Principat de Catalunya?

La resposta és no. Hi ha, almenys una vila on aquesta diada és absolutament ignorada. Salou, al Tarragonès, des de l’any 2005, els comerços obren en la Diada. La llei diu que no s’hi pot obrir, però obren. Tot i que s’han aixecat actes per part de la policia local, la inacció de l’ajuntament, governat pel PSOE i abans pel PP, no ha volgut multar els comerços infractors. Ernest Benach, Josep Huguet i l’actual president d’ERC, en Puigcercós estan perfectament informats des de fa anys i no han fet absolutament res. Us copio una carta que ha enviat en Pau Armengol, militant d’ERC de Salou, el qual s’ha hagut d’enfrontar amb altres col·legues comerciants i amb companys de partit per a defensar la Diada Nacional. Demà, 11 de setembre, molts comerços tornaran a obrir; els seus treballadors rebran uns sous de misèria i els expedients tornaran a romandre en l’oblit. Algú farà alguna cosa?

Bé, cadascú de nosaltres pot fer una cosa, pot escriure un correu al batlle de Salou, en Antonio Banyeres (http://www.salou.org/c4_3_012.php) correu electrònic abanyeres@salou.org tot demanant que faci respectar Catalunya, les seves institucions, les lleis i els treballadors.

Feu-vos, també, ressò d’aquest afer i demaneu la col·laboració de tothom per a fer respectar Catalunya, els nostres símbols, celebracions i els nostres morts.

Aquí us copio el text que he esmentat abans.

A una setmana vista del 11 de setembre, caldria reflexionar sobre l’actuació dels Governs Municipals de Salou els darrers tres anys, des que va ser aprovada al Parlament de Catalunya la llei 8/2004 d’horaris comercials. Dita llei en el seu article 2 punt 3 diu textualment: “ ELS ESTABLIMENTS SITUATS EN MUNICIPIS TURÍSTICS HAN DE ROMANDRE TANCATS ELS DIES 1 DE GENER, 1 DE MAIG, 11 DE SETEMBRE I 25 DE DESEMBRE” i en el article 13 , també textualment diu: “ ELS AJUNTAMENTS HAN D’EXERCIR LES FACULTATS D’INSPECCIÓ I INSTRUCCIÓ DEL PROCEDIMENT QUE PREVEU AQUESTA LLEI”. En els darrers tres anys , l’onze de setembre, DIADA NACIONAL DE CATALUNYA, el comerç de Salou majoritàriament a restat obert i els Governs Municipals han incomplit, any darrera any, amb la tasca encomanada per la Llei del Parlament de Catalunya. Qui es més culpable: el comerciant que defensa els seus interessos i no cumpleix la llei o els Governs Municipals, que tot i tenir la obligació legal de complir i de fer complir la Llei, no ho fa? Amb quina força moral el Govern Municipal de Salou pot exigir a un ciutadà complir amb les lleis municipals, si es el propi Govern Municipal que no compleix amb una llei del Parlament de Catalunya?

Ja sé que dirà l’equip de Govern: que la llei es dolenta per una zona turística com Salou. Però senyors del Govern Municipal de Salou, han sentit parlar d’allò de que les lleis estan per complir-les i no per discutir-les? O que pensen que diuen, amb molt bon criteri, els nostres policies locals quan, per exemple, et retira el cotxe la grua?

Ara no toca parlar de la conveniència de la llei, sinó del seu compliment, que es lo que no fa l’equip de Govern Municipal . No ho fa l’actual (PSC,CIU i RD) com tampoc el seu antecedor (FUPS i PP).

Crec que tothom estaria d’acord en definir, a priori, el tripartit que governa el municipi de Salou com un equip de Govern progressista, catalanista i democràtic. Dons jo no estic gens d’acord amb aquesta afirmació per lo menys en quan al compliment d’aquesta llei. El PSC-PSOE (no ens enganyem, a Salou n’hi ha mes PSOE que PSC) de catalanista, la veritat , poca cosa. Per molt que facin un esforç en titular els articles a la premsa local en català ( La Catalunya que sap on va) i en signar-los també en català (Antonio Banyeres, President del Partit Socialista de Catalunya a Salou) després tot el text està,com no podia ser d’altre manera, en castellà. I no tan sol això , sinó que la força del PSOE es tal, que obliga a l’Alcalde a fer el pregó de la festa major també en castellà. Aquesta es la Catalunya que sap on va? La Catalunya que sap on va , es la que no compleix amb les lleis del seu propi Parlament? O es que segueixen la pauta d’incomplir amb lleis i promeses del Sr Rodríguez Zapatero?

Podríem dir que l’equip de Govern, amb un partit socialista dins, es progressista? Si entenem per progressista, entre altres coses, defensar els treballadors i treballadores , doncs no, no es progressista, perquè al no fer complir la llei abans esmentada, permet que centenars de treballadors i treballadores del comerç de Salou ( en la seva majoria gent jove) treballin un dia marcat festiu al calendari laboral ( ni tant sols cobren hores extres). Que li sembla, Sra. Regidora de Hisenda, que la setmana passada sortia a la premsa local fent public el seu passat sindicalista (CNT, UGT, etc.) i de defensora dels drets de les dones, que centenars de dones joves treballin un dia declarat festiu per el Parlament de Catalunya? Sap vostè que molts dels seus patrons si demanessin festa els rescindirien els seus contractes de temporada?

No, l’equip de Govern per part del PSC no es ni catalanista, ni progressista en quan al compliment d’aquesta llei.

I per part de Convergència i Unió? Es catalanista? Com pot ser catalanista un partit que incompleix

les lleis del seu propi Parlament. No es una llei qualsevol , senyors convergents, es la DIADA NACIONAL, això us diu alguna cosa? Tantes oportunitats tenim a Salou de reafirmar-nos com a Nació? Dons una que tenim i avalada per una llei , la deixem passar. No tenim seleccions que guanyi’n copes d’Europa, però si tenim una llei que diu que L’ONZE DE SETEMBRE, DIADA NACIONAL DE CATALUNYA, tots el comerços de Catalunya (siguin regentats per catalans, espanyols, pakistanesos, magrebins, senegalesos, etc.) tots han de romandre tancats i així poder gaudir tothom de la Diada. Per que tots SOM SALOU i per que tots SOM CATALUNYA.

Un any més, amics de CiU, dipositareu les flors al monument d’en Rafael Casanova, potser aquest any os tocarà sortir darrera del PP (que cada any em pregunto a qui fan l’ofrena, potser als lluitadors per la independència de Catalunya de 1714? quina hipocresia!!) i després fareu el vermut al local, com cada any (ja se sap que sou una mica tradicionalistes). Doncs os proposo un brindis: “Per tots aquells que aquesta hora estan treballant” ah, i això si, “Visca Catalunya” (algú inclòs, amb la emotivitat d’haver cantat Els Segadors i d’haver hissat la senyera, cridarà “Lliure”)

No l’equip de Govern tampoc per part de CiU es catalanista en el compliment d’aquesta llei.

El tercer del tripartit (Renovació democràtica) no se quins son els seus ideals però esta clar , perquè així ho proclamen, que son un partit democràtic, es a dir, que defensen les institucions escollides per el poble i respecten les decisions i les lleis proclamades per aquestes, com per exemple, les del Parlament de Catalunya. Doncs el màxim respecte democràtic a una institució com el Parlament es complir amb les seves lleis, cosa que Renovació Democràtica, com a membre del Govern Municipal no ho fa.

Tampoc l’equip de Govern per part de Renovació Democràtica es democràtic en el compliment d’aquesta llei.

Molts estareu pensant que en aquest article estaré emparat per el partit del que soc militant (ERC), doncs no es així. Cosa que em permet parlar també d’alguns dirigents del meu propi partit, per exemple: del Sr Benach , President del Parlament que tot i tenir coneixement de lo que està passant, no ha volgut prendre part i únicament he tingut per resposta, que faixi jo una denuncia al jutjat (algú pot entendre que tingui que ser jo qui denuncii al meu ajuntament o als meus veïns comerciants? Això no ho faré mai). Del Sr. Huguet , que també té responsabilitats dins del compliment d’aquesta llei, encara espero que compleixi amb la promesa d’enviar un ultimàtum a l’Ajuntament de Salou, cosa que al dia d’avui (i fa dos anys) i que jo sàpiga , no ho ha fet. Y del Sr. Puigcercós , que quan li vaig explicar es va posar les mans al cap i va pronunciar adjectius que no repetiré , encara espero resposta (es posaria a treballar en el tema al dia següent, quan estava encara al front de la Conselleria de Governació). Podria parla també d’algun militant del partit a Salou que va abandonar el mateix, justament en el moment que es discutia aquest tema. Per mes inri, aquesta persona radicalment contraria al compliment de la llei , avui te un càrrec dins de la administració de justícia local (suposo que haurà jurat complir i fer complir totes les lleis i no només aquelles que no van contra els seus interessos).

Com veieu, aquest escrit esta redactat sota la meva única i personal responsabilitat, però faig una crida a tots els catalanistes, a tots els demòcrates i tots els progressistes que llegeixin aquest escrit a buscar la forma de pressionar a les autoritats municipals per que compleixin amb aquesta llei i realment la Diada Nacional de Catalunya sigui també a Salou un dia festiu i de reafirmació nacional. Per mes informació us podeu adreçar a mi a traves de parmengol@telefonica.net

Visca Catalunya!!

Música: Jo sóc Català

Autor i interpret: Biel Majoral

Enllaç: http://www.mallorcaweb.net/sociolinguis/musica/soccatala.mpga

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Després de 25 anys d’espoli i després de passar-se pels daixonses el termini per a “el obligado cumplimiento” de l’estatut…

Zapatero i Rajoy, a Catalunya: "tanto monta, monta tanto"

…i malgrat tot això encara hi ha qui dóna pròrrogues. Alguna cosa no acaba de funcionar en aquest maleït país.

Joan Saura amb els "amics" de Madrid

Que algú ens ajudi (als catalans, vull dir), si us plau!

Música: stupides sirènes

Artista: Lucien Jean Cannibal

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Encara ara rebo això que anomenen l’info@carod.cat. El darrer lliurament conté una mena d’al·lucinació psicòtica que diu molt poc -de fet diu molt- del personatge suposadament autor del pamflet. Us transcric la nota perquè val la pena:

S’han acabat els Jocs Olímpics de Pequín. Han estat uns jocs magnífics per a l’esport català. Esportistes nascuts, residents o formats a Catalunya han aconseguit fins a nou medalles, la meitat de les obtingudes per Espanya. Des d’aquí els vull fer arribar la felicitació més cordial per l’èxit assolit.

Així, sense avis previ i sense anestèsia. O sigui que els esportistes catalans, en un acte de generositat il·limitada, en comptes d’anar amb la seva pròpia selecció nacional, decideixen anar amb la de l’estat veí. Això si que és veure la besant positiva de les coses! Però la crua realitat és ben bé una altra. Si tinguéssim selecció nacional no caldria anar mirant el currículum de cadascú per a treure pit i dir “aquest ha entrenat a Catalunya, triomf català doncs”. I si els esportistes catalans tinguessin prou consciència nacional, no hi haurien anat a guanyar medalles catalanes amb “La Roja”.

Aquesta broma de mal gust m’ha recordat aquells polítics als quals no agraden els nens, però que s’hi fan la foto amb el seu millor somriure fals per tal de sortir bé a la premsa.

Aquesta mena de líders, que s’han acomodat a la vida política de segon nivell, amb la comunitat autònoma de règim comú com a sostre, sense més ambició que ser vicepresident d’aquesta comunitat, càrrec absolutament aliè a les Institucions Catalanes. Aquesta mena de líders que s’ocupen de gestionar les engrunes, de representar el paper assignat per l’estat -egpanyol, por supuesto- per tal d’amansar la fera; aquests, com en Saura, en Puigcercós, en Mas, etc, són els nostres polítics, els mateixos que ens han de portar a l’alliberament nacional i que, en realitat, ens porten a la més miserable de les rendicions, la de fer veure que tot ens està bé.

Mala peça tenim al teler, mala peça.

Música: Allegro barbaro

Autor: Bela Bartók

Intèrpret: Erik Helling

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Per fi tinc una mica de temps per a penjar-hi un escrit. Ja fa temps que el blog planyia per la manca d’atenció i avui m’hi he decidit. I el motiu és la Jornada de Blocaires Sobiranistes a la UCE. Tal i com vaig anunciar, aquí us deixo les diapositives i el text que vaig emprar per a la xerrada i per al taller.

• Diapositives xerrada (xerrada-diapositives)
• Text xerrada (xerrada-text)
• Diapositives taller (taller-diapositives)

El símbol ‘@’ seguit d’un nombre al text, representa la diapositiva que acompanya el text que apareix tot seguit.

I, pel que fa al taller, m’he adonat que hi ha força nivells, des de molt bàsic fins a molt expert. Jo recull la llista de dubtes de la lectora corrent i les enumero per tal de donar-hi resposta. De mica en mica, per això. Faré un espai al meu domini per a penjar “lliçons de blogs” en vídeo, amb cadascuna de les demandes d’aquesta llista. Però, això sí, ho faré amb un blog de catosferics, cadascú haurà de fer extrapolació al seu servei de blogs (vilaweb, blogspot, etc.) La llista és la següent:

• Com es fa per tenir la capçalera amb un fons personalitzat? (amb el Blogger hi ha la possibilitat de posar-hi una imatge, però quina mida ha de tenir?)
• Com es fa perquè en el lloc on hi ha l’URL del bloc surti un dibuixet també personalitzat en comptes de la icona de Blogger (o la que siguin segons l’eina que es faci servir; en el meu cas és Blogger)
• Com s’hi posa música? (no un vídeo musical)?
• Com es posen enllaços dins dels comentaris? (Potser cal fer servir el llenguatge html?)
• Com fer que les etiquetes, en comptes de ser un llistat al marge per ordre decreixent del seu nombre, sigui una mescla de paraules en les quals la mida de les lletres de cada paraula depèn del nombre de vegades que surt l’etiqueta?
• Com es fa un retroenllaç on es pugui veure quins altres blocs ens enllacen?
• Com pot fer-se el registre amb fulls de calendari?
• És possible que només surti una part del text, però només en les entrades que ens interessi que sigui així? O quan es tria aquesta opció ha de ser per a totes les entrades?
• Per què moltes vegades no serveix de res fer el retorn de final de línia? (En els peus de foto, que no vull que ocupin tota l’amplada, he trobat la manera de fer-ho donant dues vegades el retorn des de la mateixa línia i eliminant-se després el primer que havia fet.)
• És possible fer que la banda on hi ha el text i columna lateral del bloc sigui més ampla? (Per què es malbarata tant d’espai de pantalla en les plantilles habituals dels blocs?)

Properament informaré de l’enllaç d’aquest espai nou.

Música: Feed it time, de The Andy Johnson Explosion (http://www.andyjohnsonexplosion.com)

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Quina mena de societat volem?

Quin model de societat desitgem?

Lliure? Democràtica, potser? Igualitària, també? Solidària? Demaneu-vos-ho!

Voleu poder influir-hi? Voleu poder fer suggeriments i que siguin escoltats? Voleu oferir el vostre coneixement per tal que hi sigui aprofitat? Voleu oferir solucions als problemes i reptes que ha d’afrontar la nostra societat? Voleu poder debatre sobre tot plegat? Voleu poder decidir sobre tot plegat? Directament vull dir, sense intermediaris que interpretin els vostres desigs! Voleu ser els únics i veritables amos de la vostra voluntat?

Voleu ser sobirans?

Si heu respost “sí” a aquestes qüestions demaneu-vos per que el vostre partit no és pas així! Per que necessitem un partit fonamentat en un model tan allunyat d’allò que volem que sigui la nostra societat!

Hem de ser pragmàtics? Necessitem un partit capaç de guanyar poder per poder canviar coses?

Aleshores podem afirmar que el fi justifica els mitjans? Hem, doncs, d’adherir-nos al principi despòtic de “fes el que jo digui, no pas el que jo faci”?

O potser el problema és que trobeu que els vostres coneixements, les vostres experiències i el vostre criteri no són pas prou bons? No hi tenen prou nivell? Potser penseu que hi ha una elit que si en té prou nivell? Si això és així, no podem creure en una societat d’iguals, sinó en una societat elitista i discriminadora. Si us plau, republicanes i republicans abstenir-se!

Bé, si ja hem aclarit les qüestions de fonament, anem a parlar de la posada en pràctica de tot plegat

Demaneu-vos-ho i tot seguit traslladeu aquest model al nostre partit. Perquè el partit ha de ser el model de la societat que volem, però en grau superlatiu! Si volem que la societat sigui democràtica, el partit n’ha d’ésser molt més. Si volem que la societat sigui igualitària, el partit n’ha d’ésser molt més. És a dir, si volem que la nostra societat sigui d’una manera o d’altra, el partit n’ha d’ésser molt més encara.

El partit, doncs, ha d’ésser un model que s’hi pugui presentar a la societat com un exemple del tipus de societat que volem.

I les visions pragmàtiques no serveixen, NO SERVEIXEN! Si el nostre partit s’organitza i actua de manera poc democràtica, amb minvament de llibertats, d’igualtats i amb manca de solidaritat, no podem demanar confiança en el projecte de futur i de societat que proposem. Imagineu un metge que et diu que has de deixar de fumar mentre es fuma un puro!

Si creiem en la llibertat hem de practicar-la. Jo sóc un gran amant de la llibertat, i vosaltres?

Continuarà…